La democràcia en els partits polítics

La manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política

TRIBUNA
JORDI NEGRE MELÉNDEZ
Advocat i cantautor. Militant del PSC
EL PUNT – 6 d’agost de 2007

El recent article d'opinió d'Albert Bramon, publicat a El Punt el proppassat 19 de juliol, m'ha portat a decidir-me a escriure unes línies, amb l'esperança que tinguin prou interès per ser també publicades per aquest diari.

Comparteixo la preocupació del meu company de partit per la creixent desafecció de la gent cap a la política i el cert fastigueig que sent el ciutadà cap a aquest món, així com cap als seus màxims actors, els polítics.

Aquesta desafecció se l'està guanyant la tristament anomenada classe política a pols. I dic tristament perquè des del moment en què es percep els actors de la tasca política com a classe, automàticament s'està creant una diferenciació amb la ciutadania, mentre que el desitjable seria que des del poble poguéssim percebre el polític com un ciutadà que temporalment es dedica a aquesta tasca, i no com un professional de la política, tal com s'apunta a l'article.

Per mi tota relació humana és política, i és per això que m'agrada la política. Ara bé, tot i que com a organització d'un col·lectiu es podria incloure de forma genèrica en el mateix sac un partit polític i un club esportiu o una ONG, com deia el Sr. Bramon, el cert és que es tracta més aviat de vasos comunicants. La crisi de la credibilitat en els partits polítics fa que la gent doni encara més sortida a les seves inquietuds col·lectives a través de la participació en associacions i ONG diverses, sense plantejar-se en cap moment l'opció de militar en un partit.

I aquí és a on reposa, en la meva humil opinió, el problema de la política i fins i tot de la democràcia en aquest país: en el partit polític.

Dos són per mi els motius pels quals el ciutadà comú, que el que vol és tenir garantit el seu benestar i el dels seus, se senti cada cop més allunyat de la política que es practica al país: la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics.

No descobreixo res de nou quan dic que els partits polítics pateixen una greu manca de democràcia interna. L'estructura piramidal de la seva organització acaba provocant que el que haurien de ser decisions que responguessin al sentiment majoritari dels seus militants acaben essent ordres impartides des de la direcció, que són inequívocament secundades per la militància educada en el referendament de les decisions preses pels seus líders. Tots els partits tenen el mateix problema, excloent només potser els que tenen un sistema de presa de decisions assembleari, que, òbviament, poden tenir altres problemes, però que acompleixen de manera molt més clara l'ideal democràtic que hauria de representar també internament un partit polític. Aquesta cultura de manca de democràcia interna, que potser fou necessària en algun moment de la història d'aquest país, es perllonga i consolida en el temps per l'ínfima renovació generacional que experimenten els partits. I quan parlo de renovació no em refereixo només al canvi de cares i a la inclusió de gent jove, sinó als perfils dels successors polítics dels actuals dirigents. Malauradament, es potencien perfils iguals als ja existents, que acceptin i se sentin còmodes amb el funcionament intern del partit, amb el culte a la decisió indiscutida, fet que provoca una absoluta manca de dinamisme i de canvi en els partits polítics i la fugida dels mateixos polítics de qualsevol persona que no accepti aquestes regles del joc.

El Sr. Bramon ja ho apunta en el seu article: una societat amb polítics professionals és molt més manipulable que una altra amb polítics vocacionals. El problema, per a mi, és que el que l'articulista anuncia com a futur ja és aquí. La política d'aquest país la tiren endavant polítics professionals que consoliden permanentment una estructura de funcionament que hauria de ser renovada, amb noves i agosarades idees, amb llibertat i amb humanisme.

El segon motiu del creixent allunyament de la societat envers els polítics és la manca de credibilitat dels mateixos polítics, guanyada també a pols. Fa la sensació que en el món polític hi ha una certa carta blanca per a la mentida, una patent de cors que converteix en normal i acceptable el que no es permetria en altres parcel·les de la vida, que considera que per aconseguir vots hom pot vendre el producte que vulgui, sense sentir que en comprometre's està obligat a complir. Massa són les vegades en què des de la societat es copsa aquest tarannà i, a còpia d'anys, fins i tot la gent interessada en la política, fins i tot alguns militants de partits, s'acaben plantejant el vot en blanc o l'abstenció. Els tocs d'alerta ja han estat donats. Comencen a proliferar plataformes ciutadanes amb voluntat d'operar políticament, persones que ja no creuen en els partits polítics i en els seus representants.

Cal una reforma que només pot fer-se internament, amb voluntat de canvi, amb honradesa i amb preocupació real per l'ideal democràtic, no únicament per la supervivència i victòria del partit.

Als partits polítics

Lluís M. Xirinacs,
(Demòtica, p. 18 Font: http://www.assemblea.org 4.2.2000)

No en sé massa de políticologia. Els partits polítics, probablement, tenen l´origen més o menys simultàniament a Anglaterra – tories i wighs – i França amb les diferents posicions físiques dins de l´Assemblea Revolucionària – Muntanya, Jacobins,... –. Potser llur primera funció important fou endegar campanyes electorals, com a intermediaris entre les masses ingents d´electors individualitzats (àmbit privat) i l´Estat (àmbit públic). Crec que encara ara és la funció principal dels partits nord-americans. Entrat el s.XIX evolucionaren a Europa com a partits de masses. Quant més afiliats millors. Llurs vots eren els més segurs. Propiciaven espectaculars accions de masses al carrer. Sovint atemorien l´electorat indecís amb llurs demostracions de força. Al canvi de segle, especialment Lenin introduí la nova forma de partit revolucionari a l´estil militar preparat per a la presa de poder mitjançant un cop d´estat sovint violent, organitzat des de la clandestinitat. A aquesta mena de partit succeí, quan fou exitosa, la forma de partit únic en el comandament de l´Estat: comunisme i feixisme. L´eurocomunisme intentà el maridatge amb partits burgesos. I, finalment, en els nostres darrers temps, els partits han esdevingut partits de quadres, grans aparells burocràtics, al cim, i pobres militants “enganxa cartells”, a la base, que s´assabenten de les decisions per les declaracions dels seus líders a la premsa. Sol no haver gens de democràcia interna. Trist final.

Tanmateix crec en l´àmbit oficial, en l´Estat, com a institució necessària en una societat complexa, contra anarquistes, si se li lleva la funció d´eina repressora de la classe dominant (com diuen els comunistes) i es limita a acomplir el servei harmonitzador d´un director d´orquestra. Per consegüent crec en els partits que opten a “conquerir” l´Estat, amb la funció de recollir les diferents sensibilitats de la gent (pluralisme). Com a laboratoris per mantenir una nova forma de societat que tracten d´experimentar en l´exercici de l´autoritat.

Els falangistes, en les darreries del franquisme, avisaven als lluitadors per la democràcia que sortirien del partit únic i anirien a raure a la “partitocràcia”. En efecte, hi hem anat a parar. El panorama polític fa pena. No ho dic jo. Ho recullo del que es diu i es veu: desinterès general i, fins i tot, desconfiança de la política, abstencionisme creixent, etc. En el moment crucial de la transició els ex-feixistes tancaren l´aixeta de la llei electoral i de la Constitució tant com pogueren i els nous partits dels anti-franquistes caigueren en la victòria pírrica d´acceptar un sistema electoral i de partits que afavorís la perpetuació en el poder dels pocs partits que guanyaren les primeres eleccions. Fa vint-i-tres anys que els mateixos partits es perpetuen en el poder – “atados y bien atados” – i que els partits extraparlamentaris s´arroseguen per terra, sense finançament, sense poder fer res de res. Els partits en el poder han segrestat la sobirania de l´arrel popular que li és pròpia. I l´administren a llur antull, lluny de qualsevol control popular. Pura endogamia i sindicatura de comptes, síndic de greuges, tribunals tots són elegits per ells i d´entre ells. Amb el poder i els recursos financers de què disposen, la temptació de prepotència és inevitable. No és un mal únic del nostre país, però en ell hi és agreujat per una legislació partitocèntrica.

Any 2000, segle XXI, tercer mil•leni. Canvi de mentalitat. Ja no veig els partits ni conspirant, ni conductors de masses, ni líders del poble, ni representants del poder de l´Estat davant del poble. A part de llur funció de laboratoris de noves formes de societat basats en sondeigs institucionals (eleccions i referèndums) o privats (consultes de les societats d´opinió) realitzats en l´àmbit estrictament privat, els veig com a servidors de la voluntat del poble organitzat en comunitats territorials amb llurs assemblees generadores de debat, consens i, per tant, de voluntat popular.

Per tal que el lector se´n faci una idea, poso un exemple pràctic, ja assajat en part per EcoConcern en les eleccions catalanes de 1999. 1. Per exemple un barri (o municipi, o comarca) celebra assemblea on determina el programa d´actuació en el barri al llarg d´un quadrienni. 2. En comptes d´assistir la gent als mítings electorals de cada partit, l´assemblea del barri convoca als representants de tots els partits a sessió electoral. 3. Els exposa el propi programa. 4. Els representants dels partits celebren consultes amb els seus dirigents. 5. En una altra sessió cada partit respon en quina mesura assumeix el programa de barri. 6. De les conclusions n´aixeca acta un notari. 7. Cadascú, del barri, vota qui vol. 8. Als quatre anys, es llegeix l´acta i es demanen comptes als partits del compliment de llurs compromisos.

Els partits: representants de la voluntat del poble en les instàncies oficials de l´Estat. Així els partits seran democràtics i l´Estat també. “La sobirania radica en el poble i tots els poders de l´Estat emanen del poble”.

Ficats en laberint que no porta enlloc del sistema legal actual i amb un sistema de finançament que propicia la corrupció, respecto la vostra dura brega, però ben sincerament us planyo. Amb tot el poder de què gaudiu quan guanyeu les eleccions, ¿sereu capaços de girar un trist full de la història i caminar cap a dies millors? O ¿serà cert que la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics?