Una delegació de respolis ha estat rebuda pel Síndic de Greuges. El propòsit era que s’interessés d’ofici per obtenir resposta dels Presidents de les Diputacions de Girona i Barcelona, els quals havien estat interpel•lats per part d'aquesta xarxa ciutadana sense resultat, l'un per l'increment desmesurat del seu sou, i l'altre per acumular càrrecs de dedicació exclusiva i disposar també d'uns ingresos exageradament elevats.
La Diputació de Girona havia acordat en el primer plenari de l’actual legislatura un increment del 42% del salari del seu president, Enric Vilert (ERC). A la demarcació de Barcelona, Celestino Corbacho (PSC-PSOE) ingressa, en qualitat de president de la Diputació, una quantitat superior al salari del President del Govern espanyol, per una activitat que no exerceix amb dedicació exclusiva sinó compartida amb el càrrec d'alcalde de la segona ciutat en nombre d’habitants de Catalunya, l'Hospitalet de Llobregat.
Aquests fets portats al Síndic, i d'altres pràctiques similars a d'altres institucions que Respolis denuncia, reclamen correcció des de la perspectiva de l’exercici democràtic del dret a la informació, a una despesa pública amb criteris d’eficiència i economia, i a la distribució equitativa dels diners públics, entre altres drets que poden lesionar actituds com les que denunciem. Es per això que hem entès que aquests indicis eren suficients per motivar d’ofici l’actuació d'aquesta institució.
Però a resultes de la trobada, volem fer pública la nostra incredulitat per l’actitud de la persona que ostenta el càrrec, el Sr. Rafael Ribó; el qual s'ha negat a considerar el fons de les nostres peticions, amb les que ha manifestat un desacord general i ha considerat gairebé insultants en alguns dels punts expressats.
Aquest capteniment ens sembla un altra indici del distanciament creixent entre la classe política i les reivindicacions ciutadanes. La persona que ocupa aquesta alta institució del nostre sistema democràtic, hauria de saber distanciar les seves opinions personals o polítiques i atendre degudament l’objectiu principal de garantir el dret dels ciutadans a una bona administració. Es posa igualment de manifest la necessitat de que el Síndic ha de ser una personalitat de reconeguda trajectòria i prestigi, al marge dels hàbits i actituds de la política partidista, i de ben provada independència que faciliti la imparcialitat i fermesa adequada quan calgui actuar davant les responsabilitats administratives relacionades amb els partits polítics parlamentaris.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
El rei que confitava festes
Per Montserrat Llobet
"Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.
Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.
I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».
Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.
I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.
Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.
El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.
Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."
Jaume Colomer
MORALINA
Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:
El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.
El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarquies, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.
Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions. No s’han de confondre les festes del conte amb la majoria de “festes enllaunades” que ofereix la nostra societat a través d’activitats d’oci per masses.
En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori, però la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.
Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem.. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten solament sembla que sigui possible formant part d’alguna associació ciutadana. Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.
No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!
Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però això no és veritat. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.
Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel·lícules.
El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.
També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que no hem de pensar, per què ja ho fan per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.
Comunicat - Retribucions dels càrrecs electes
Retribucions dels càrrecs electes:
Canvis normatius per establir l’homologació i la frugalitat
Com a agrupació de ciutadans i ciutadanes compromeses amb la salvaguarda de la democràcia i a favor d’estructures de participació ciutadana, ens preocupa el deteriorament generalitzat de la vida política. Per això exigim que es doni prioritat a aquest principi:
"L’exercici de la política ha de ser èticament modèlic i cívicament exemplar."
La realitat, però, és que en els últims anys estem vivint en una continua regressió i cada cop estem més lluny d’aquesta orientació. És urgent i necessari emprendre reformes per aturar el distanciament creixent de la política i la ciutadania i per corregir inexcusablement els abusos que es cometen.
Avui ens ocupen les informacions sobre els SOUS que s’han autoadjudicat alguns càrrecs polítics, la qual cosa provoca profunda indignació i alarma social. Ningú s’ha d’acostar a la política per guanyar més diners ni per tenir "feina", ni tampoc ningú hauria de perdre diners per la seva dedicació als afers públics.
Aquestes son les nostres propostes al respecte:
1.- Evitar que els ingressos es decideixin entre les pròpies persones interessades; és necessari una taula de retribucions homologada pel Parlament.
Com a referència, els ingressos més alts no hauran de ser superiors a tres vegades més que dels que cobren menys a la mateixa institució, en aplicació del principi de solidaritat distributiva.
Respecte als ingressos suplementaris, els de dietes i transports s’hauran de quantificar i de justificar de manera detallada i documentada, a més de tenir un límit fixat percentualment. La resta d’ingressos suplementaris (indemnitzacions per assistències a Plens, Comissions, etc.) seran incompatibles amb la remuneració de dedicació exclusiva.
2.- Els increments successius mai hauran de superar els de l’IPC.
3.- Prohibir de manera generalitzada l’acumulació de càrrecs d’institucions diferents, incloses les de designació indirecta.
4.- Els polítics en actiu que rebin remuneracions il•legítimes hauran de ser cessats i obligats a retornar totes les retribucions que haguessin rebut en l’exercici del càrrec.
Més informació a: retribucions.respolis.cat
La democràcia en els partits polítics
La manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política
TRIBUNA
JORDI NEGRE MELÉNDEZ
Advocat i cantautor. Militant del PSC
EL PUNT – 6 d’agost de 2007
El recent article d'opinió d'Albert Bramon, publicat a El Punt el proppassat 19 de juliol, m'ha portat a decidir-me a escriure unes línies, amb l'esperança que tinguin prou interès per ser també publicades per aquest diari.
Comparteixo la preocupació del meu company de partit per la creixent desafecció de la gent cap a la política i el cert fastigueig que sent el ciutadà cap a aquest món, així com cap als seus màxims actors, els polítics.
Aquesta desafecció se l'està guanyant la tristament anomenada classe política a pols. I dic tristament perquè des del moment en què es percep els actors de la tasca política com a classe, automàticament s'està creant una diferenciació amb la ciutadania, mentre que el desitjable seria que des del poble poguéssim percebre el polític com un ciutadà que temporalment es dedica a aquesta tasca, i no com un professional de la política, tal com s'apunta a l'article.
Per mi tota relació humana és política, i és per això que m'agrada la política. Ara bé, tot i que com a organització d'un col·lectiu es podria incloure de forma genèrica en el mateix sac un partit polític i un club esportiu o una ONG, com deia el Sr. Bramon, el cert és que es tracta més aviat de vasos comunicants. La crisi de la credibilitat en els partits polítics fa que la gent doni encara més sortida a les seves inquietuds col·lectives a través de la participació en associacions i ONG diverses, sense plantejar-se en cap moment l'opció de militar en un partit.
I aquí és a on reposa, en la meva humil opinió, el problema de la política i fins i tot de la democràcia en aquest país: en el partit polític.
Dos són per mi els motius pels quals el ciutadà comú, que el que vol és tenir garantit el seu benestar i el dels seus, se senti cada cop més allunyat de la política que es practica al país: la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics.
No descobreixo res de nou quan dic que els partits polítics pateixen una greu manca de democràcia interna. L'estructura piramidal de la seva organització acaba provocant que el que haurien de ser decisions que responguessin al sentiment majoritari dels seus militants acaben essent ordres impartides des de la direcció, que són inequívocament secundades per la militància educada en el referendament de les decisions preses pels seus líders. Tots els partits tenen el mateix problema, excloent només potser els que tenen un sistema de presa de decisions assembleari, que, òbviament, poden tenir altres problemes, però que acompleixen de manera molt més clara l'ideal democràtic que hauria de representar també internament un partit polític. Aquesta cultura de manca de democràcia interna, que potser fou necessària en algun moment de la història d'aquest país, es perllonga i consolida en el temps per l'ínfima renovació generacional que experimenten els partits. I quan parlo de renovació no em refereixo només al canvi de cares i a la inclusió de gent jove, sinó als perfils dels successors polítics dels actuals dirigents. Malauradament, es potencien perfils iguals als ja existents, que acceptin i se sentin còmodes amb el funcionament intern del partit, amb el culte a la decisió indiscutida, fet que provoca una absoluta manca de dinamisme i de canvi en els partits polítics i la fugida dels mateixos polítics de qualsevol persona que no accepti aquestes regles del joc.
El Sr. Bramon ja ho apunta en el seu article: una societat amb polítics professionals és molt més manipulable que una altra amb polítics vocacionals. El problema, per a mi, és que el que l'articulista anuncia com a futur ja és aquí. La política d'aquest país la tiren endavant polítics professionals que consoliden permanentment una estructura de funcionament que hauria de ser renovada, amb noves i agosarades idees, amb llibertat i amb humanisme.
El segon motiu del creixent allunyament de la societat envers els polítics és la manca de credibilitat dels mateixos polítics, guanyada també a pols. Fa la sensació que en el món polític hi ha una certa carta blanca per a la mentida, una patent de cors que converteix en normal i acceptable el que no es permetria en altres parcel·les de la vida, que considera que per aconseguir vots hom pot vendre el producte que vulgui, sense sentir que en comprometre's està obligat a complir. Massa són les vegades en què des de la societat es copsa aquest tarannà i, a còpia d'anys, fins i tot la gent interessada en la política, fins i tot alguns militants de partits, s'acaben plantejant el vot en blanc o l'abstenció. Els tocs d'alerta ja han estat donats. Comencen a proliferar plataformes ciutadanes amb voluntat d'operar políticament, persones que ja no creuen en els partits polítics i en els seus representants.
Cal una reforma que només pot fer-se internament, amb voluntat de canvi, amb honradesa i amb preocupació real per l'ideal democràtic, no únicament per la supervivència i victòria del partit.
TRIBUNA
JORDI NEGRE MELÉNDEZ
Advocat i cantautor. Militant del PSC
EL PUNT – 6 d’agost de 2007
El recent article d'opinió d'Albert Bramon, publicat a El Punt el proppassat 19 de juliol, m'ha portat a decidir-me a escriure unes línies, amb l'esperança que tinguin prou interès per ser també publicades per aquest diari.
Comparteixo la preocupació del meu company de partit per la creixent desafecció de la gent cap a la política i el cert fastigueig que sent el ciutadà cap a aquest món, així com cap als seus màxims actors, els polítics.
Aquesta desafecció se l'està guanyant la tristament anomenada classe política a pols. I dic tristament perquè des del moment en què es percep els actors de la tasca política com a classe, automàticament s'està creant una diferenciació amb la ciutadania, mentre que el desitjable seria que des del poble poguéssim percebre el polític com un ciutadà que temporalment es dedica a aquesta tasca, i no com un professional de la política, tal com s'apunta a l'article.
Per mi tota relació humana és política, i és per això que m'agrada la política. Ara bé, tot i que com a organització d'un col·lectiu es podria incloure de forma genèrica en el mateix sac un partit polític i un club esportiu o una ONG, com deia el Sr. Bramon, el cert és que es tracta més aviat de vasos comunicants. La crisi de la credibilitat en els partits polítics fa que la gent doni encara més sortida a les seves inquietuds col·lectives a través de la participació en associacions i ONG diverses, sense plantejar-se en cap moment l'opció de militar en un partit.
I aquí és a on reposa, en la meva humil opinió, el problema de la política i fins i tot de la democràcia en aquest país: en el partit polític.
Dos són per mi els motius pels quals el ciutadà comú, que el que vol és tenir garantit el seu benestar i el dels seus, se senti cada cop més allunyat de la política que es practica al país: la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics.
No descobreixo res de nou quan dic que els partits polítics pateixen una greu manca de democràcia interna. L'estructura piramidal de la seva organització acaba provocant que el que haurien de ser decisions que responguessin al sentiment majoritari dels seus militants acaben essent ordres impartides des de la direcció, que són inequívocament secundades per la militància educada en el referendament de les decisions preses pels seus líders. Tots els partits tenen el mateix problema, excloent només potser els que tenen un sistema de presa de decisions assembleari, que, òbviament, poden tenir altres problemes, però que acompleixen de manera molt més clara l'ideal democràtic que hauria de representar també internament un partit polític. Aquesta cultura de manca de democràcia interna, que potser fou necessària en algun moment de la història d'aquest país, es perllonga i consolida en el temps per l'ínfima renovació generacional que experimenten els partits. I quan parlo de renovació no em refereixo només al canvi de cares i a la inclusió de gent jove, sinó als perfils dels successors polítics dels actuals dirigents. Malauradament, es potencien perfils iguals als ja existents, que acceptin i se sentin còmodes amb el funcionament intern del partit, amb el culte a la decisió indiscutida, fet que provoca una absoluta manca de dinamisme i de canvi en els partits polítics i la fugida dels mateixos polítics de qualsevol persona que no accepti aquestes regles del joc.
El Sr. Bramon ja ho apunta en el seu article: una societat amb polítics professionals és molt més manipulable que una altra amb polítics vocacionals. El problema, per a mi, és que el que l'articulista anuncia com a futur ja és aquí. La política d'aquest país la tiren endavant polítics professionals que consoliden permanentment una estructura de funcionament que hauria de ser renovada, amb noves i agosarades idees, amb llibertat i amb humanisme.
El segon motiu del creixent allunyament de la societat envers els polítics és la manca de credibilitat dels mateixos polítics, guanyada també a pols. Fa la sensació que en el món polític hi ha una certa carta blanca per a la mentida, una patent de cors que converteix en normal i acceptable el que no es permetria en altres parcel·les de la vida, que considera que per aconseguir vots hom pot vendre el producte que vulgui, sense sentir que en comprometre's està obligat a complir. Massa són les vegades en què des de la societat es copsa aquest tarannà i, a còpia d'anys, fins i tot la gent interessada en la política, fins i tot alguns militants de partits, s'acaben plantejant el vot en blanc o l'abstenció. Els tocs d'alerta ja han estat donats. Comencen a proliferar plataformes ciutadanes amb voluntat d'operar políticament, persones que ja no creuen en els partits polítics i en els seus representants.
Cal una reforma que només pot fer-se internament, amb voluntat de canvi, amb honradesa i amb preocupació real per l'ideal democràtic, no únicament per la supervivència i victòria del partit.
Als partits polítics
Lluís M. Xirinacs,
(Demòtica, p. 18 Font: http://www.assemblea.org 4.2.2000)
No en sé massa de políticologia. Els partits polítics, probablement, tenen l´origen més o menys simultàniament a Anglaterra – tories i wighs – i França amb les diferents posicions físiques dins de l´Assemblea Revolucionària – Muntanya, Jacobins,... –. Potser llur primera funció important fou endegar campanyes electorals, com a intermediaris entre les masses ingents d´electors individualitzats (àmbit privat) i l´Estat (àmbit públic). Crec que encara ara és la funció principal dels partits nord-americans. Entrat el s.XIX evolucionaren a Europa com a partits de masses. Quant més afiliats millors. Llurs vots eren els més segurs. Propiciaven espectaculars accions de masses al carrer. Sovint atemorien l´electorat indecís amb llurs demostracions de força. Al canvi de segle, especialment Lenin introduí la nova forma de partit revolucionari a l´estil militar preparat per a la presa de poder mitjançant un cop d´estat sovint violent, organitzat des de la clandestinitat. A aquesta mena de partit succeí, quan fou exitosa, la forma de partit únic en el comandament de l´Estat: comunisme i feixisme. L´eurocomunisme intentà el maridatge amb partits burgesos. I, finalment, en els nostres darrers temps, els partits han esdevingut partits de quadres, grans aparells burocràtics, al cim, i pobres militants “enganxa cartells”, a la base, que s´assabenten de les decisions per les declaracions dels seus líders a la premsa. Sol no haver gens de democràcia interna. Trist final.
Tanmateix crec en l´àmbit oficial, en l´Estat, com a institució necessària en una societat complexa, contra anarquistes, si se li lleva la funció d´eina repressora de la classe dominant (com diuen els comunistes) i es limita a acomplir el servei harmonitzador d´un director d´orquestra. Per consegüent crec en els partits que opten a “conquerir” l´Estat, amb la funció de recollir les diferents sensibilitats de la gent (pluralisme). Com a laboratoris per mantenir una nova forma de societat que tracten d´experimentar en l´exercici de l´autoritat.
Els falangistes, en les darreries del franquisme, avisaven als lluitadors per la democràcia que sortirien del partit únic i anirien a raure a la “partitocràcia”. En efecte, hi hem anat a parar. El panorama polític fa pena. No ho dic jo. Ho recullo del que es diu i es veu: desinterès general i, fins i tot, desconfiança de la política, abstencionisme creixent, etc. En el moment crucial de la transició els ex-feixistes tancaren l´aixeta de la llei electoral i de la Constitució tant com pogueren i els nous partits dels anti-franquistes caigueren en la victòria pírrica d´acceptar un sistema electoral i de partits que afavorís la perpetuació en el poder dels pocs partits que guanyaren les primeres eleccions. Fa vint-i-tres anys que els mateixos partits es perpetuen en el poder – “atados y bien atados” – i que els partits extraparlamentaris s´arroseguen per terra, sense finançament, sense poder fer res de res. Els partits en el poder han segrestat la sobirania de l´arrel popular que li és pròpia. I l´administren a llur antull, lluny de qualsevol control popular. Pura endogamia i sindicatura de comptes, síndic de greuges, tribunals tots són elegits per ells i d´entre ells. Amb el poder i els recursos financers de què disposen, la temptació de prepotència és inevitable. No és un mal únic del nostre país, però en ell hi és agreujat per una legislació partitocèntrica.
Any 2000, segle XXI, tercer mil•leni. Canvi de mentalitat. Ja no veig els partits ni conspirant, ni conductors de masses, ni líders del poble, ni representants del poder de l´Estat davant del poble. A part de llur funció de laboratoris de noves formes de societat basats en sondeigs institucionals (eleccions i referèndums) o privats (consultes de les societats d´opinió) realitzats en l´àmbit estrictament privat, els veig com a servidors de la voluntat del poble organitzat en comunitats territorials amb llurs assemblees generadores de debat, consens i, per tant, de voluntat popular.
Per tal que el lector se´n faci una idea, poso un exemple pràctic, ja assajat en part per EcoConcern en les eleccions catalanes de 1999. 1. Per exemple un barri (o municipi, o comarca) celebra assemblea on determina el programa d´actuació en el barri al llarg d´un quadrienni. 2. En comptes d´assistir la gent als mítings electorals de cada partit, l´assemblea del barri convoca als representants de tots els partits a sessió electoral. 3. Els exposa el propi programa. 4. Els representants dels partits celebren consultes amb els seus dirigents. 5. En una altra sessió cada partit respon en quina mesura assumeix el programa de barri. 6. De les conclusions n´aixeca acta un notari. 7. Cadascú, del barri, vota qui vol. 8. Als quatre anys, es llegeix l´acta i es demanen comptes als partits del compliment de llurs compromisos.
Els partits: representants de la voluntat del poble en les instàncies oficials de l´Estat. Així els partits seran democràtics i l´Estat també. “La sobirania radica en el poble i tots els poders de l´Estat emanen del poble”.
Ficats en laberint que no porta enlloc del sistema legal actual i amb un sistema de finançament que propicia la corrupció, respecto la vostra dura brega, però ben sincerament us planyo. Amb tot el poder de què gaudiu quan guanyeu les eleccions, ¿sereu capaços de girar un trist full de la història i caminar cap a dies millors? O ¿serà cert que la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics?
(Demòtica, p. 18 Font: http://www.assemblea.org 4.2.2000)
No en sé massa de políticologia. Els partits polítics, probablement, tenen l´origen més o menys simultàniament a Anglaterra – tories i wighs – i França amb les diferents posicions físiques dins de l´Assemblea Revolucionària – Muntanya, Jacobins,... –. Potser llur primera funció important fou endegar campanyes electorals, com a intermediaris entre les masses ingents d´electors individualitzats (àmbit privat) i l´Estat (àmbit públic). Crec que encara ara és la funció principal dels partits nord-americans. Entrat el s.XIX evolucionaren a Europa com a partits de masses. Quant més afiliats millors. Llurs vots eren els més segurs. Propiciaven espectaculars accions de masses al carrer. Sovint atemorien l´electorat indecís amb llurs demostracions de força. Al canvi de segle, especialment Lenin introduí la nova forma de partit revolucionari a l´estil militar preparat per a la presa de poder mitjançant un cop d´estat sovint violent, organitzat des de la clandestinitat. A aquesta mena de partit succeí, quan fou exitosa, la forma de partit únic en el comandament de l´Estat: comunisme i feixisme. L´eurocomunisme intentà el maridatge amb partits burgesos. I, finalment, en els nostres darrers temps, els partits han esdevingut partits de quadres, grans aparells burocràtics, al cim, i pobres militants “enganxa cartells”, a la base, que s´assabenten de les decisions per les declaracions dels seus líders a la premsa. Sol no haver gens de democràcia interna. Trist final.
Tanmateix crec en l´àmbit oficial, en l´Estat, com a institució necessària en una societat complexa, contra anarquistes, si se li lleva la funció d´eina repressora de la classe dominant (com diuen els comunistes) i es limita a acomplir el servei harmonitzador d´un director d´orquestra. Per consegüent crec en els partits que opten a “conquerir” l´Estat, amb la funció de recollir les diferents sensibilitats de la gent (pluralisme). Com a laboratoris per mantenir una nova forma de societat que tracten d´experimentar en l´exercici de l´autoritat.
Els falangistes, en les darreries del franquisme, avisaven als lluitadors per la democràcia que sortirien del partit únic i anirien a raure a la “partitocràcia”. En efecte, hi hem anat a parar. El panorama polític fa pena. No ho dic jo. Ho recullo del que es diu i es veu: desinterès general i, fins i tot, desconfiança de la política, abstencionisme creixent, etc. En el moment crucial de la transició els ex-feixistes tancaren l´aixeta de la llei electoral i de la Constitució tant com pogueren i els nous partits dels anti-franquistes caigueren en la victòria pírrica d´acceptar un sistema electoral i de partits que afavorís la perpetuació en el poder dels pocs partits que guanyaren les primeres eleccions. Fa vint-i-tres anys que els mateixos partits es perpetuen en el poder – “atados y bien atados” – i que els partits extraparlamentaris s´arroseguen per terra, sense finançament, sense poder fer res de res. Els partits en el poder han segrestat la sobirania de l´arrel popular que li és pròpia. I l´administren a llur antull, lluny de qualsevol control popular. Pura endogamia i sindicatura de comptes, síndic de greuges, tribunals tots són elegits per ells i d´entre ells. Amb el poder i els recursos financers de què disposen, la temptació de prepotència és inevitable. No és un mal únic del nostre país, però en ell hi és agreujat per una legislació partitocèntrica.
Any 2000, segle XXI, tercer mil•leni. Canvi de mentalitat. Ja no veig els partits ni conspirant, ni conductors de masses, ni líders del poble, ni representants del poder de l´Estat davant del poble. A part de llur funció de laboratoris de noves formes de societat basats en sondeigs institucionals (eleccions i referèndums) o privats (consultes de les societats d´opinió) realitzats en l´àmbit estrictament privat, els veig com a servidors de la voluntat del poble organitzat en comunitats territorials amb llurs assemblees generadores de debat, consens i, per tant, de voluntat popular.
Per tal que el lector se´n faci una idea, poso un exemple pràctic, ja assajat en part per EcoConcern en les eleccions catalanes de 1999. 1. Per exemple un barri (o municipi, o comarca) celebra assemblea on determina el programa d´actuació en el barri al llarg d´un quadrienni. 2. En comptes d´assistir la gent als mítings electorals de cada partit, l´assemblea del barri convoca als representants de tots els partits a sessió electoral. 3. Els exposa el propi programa. 4. Els representants dels partits celebren consultes amb els seus dirigents. 5. En una altra sessió cada partit respon en quina mesura assumeix el programa de barri. 6. De les conclusions n´aixeca acta un notari. 7. Cadascú, del barri, vota qui vol. 8. Als quatre anys, es llegeix l´acta i es demanen comptes als partits del compliment de llurs compromisos.
Els partits: representants de la voluntat del poble en les instàncies oficials de l´Estat. Així els partits seran democràtics i l´Estat també. “La sobirania radica en el poble i tots els poders de l´Estat emanen del poble”.
Ficats en laberint que no porta enlloc del sistema legal actual i amb un sistema de finançament que propicia la corrupció, respecto la vostra dura brega, però ben sincerament us planyo. Amb tot el poder de què gaudiu quan guanyeu les eleccions, ¿sereu capaços de girar un trist full de la història i caminar cap a dies millors? O ¿serà cert que la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics?
La solució (Catalunya Ràdio): L'abstenció a les últimes eleccions
Podeu sentir aquí en diferit, l'emisió a'avui 12.6.07 sobre l'abstenció i sobre la proposta de Respolis, al programa La Solució (Catalunya Ràdio) : L'abstenció a les últimes eleccions
També podeu consultar altres documents de premsa i blogs al nostre dossier de mitjans (que encara estem completant)
Fins aviat,
També podeu consultar altres documents de premsa i blogs al nostre dossier de mitjans (que encara estem completant)
Fins aviat,
Dues troballes interessants
Avui us passo dos enllaços molt interessants cap a una base de dades, i una reflexió, sobre el tema que ens ocupa, el de les promeses electorals, els (in)compliments i la responsabilitat política en general. En primer lloc una mena de viquipèdia de les promeses, en castellà, que se'n diu "Lo prometido es deuda" . En ella ja he actualitzat aquesta nit La pàgina de Sabadell amb tot el que he anat trobant d'enllaços.
Potencialment aquesta enciclopèdia virtual permetrà fer un seguiment, després de les eleccions, entre promeses i resultats, tema per tema. Es tracta de generar un veritable exercici d'observació i control participatiu de la política. El primer treball que me he proposat, potser el més difícil, serà d'instal·lar una versió paral·lela en català, que no hi és, incorporar tots els continguts i continuar el seu desenvolupament.
L'altre dia navegant vaig trobar-me també amb una reflexió de Mikel Agirregabiria Agirre, veritable manifest en favor dels fets en política, i en contra de les paraules (i crec jo, més enllà també de la facilitat amb la que alguns fan eslògans també amb això), que s'en diu Promesas y compromisos
Bona lectura,
Germà
Potencialment aquesta enciclopèdia virtual permetrà fer un seguiment, després de les eleccions, entre promeses i resultats, tema per tema. Es tracta de generar un veritable exercici d'observació i control participatiu de la política. El primer treball que me he proposat, potser el més difícil, serà d'instal·lar una versió paral·lela en català, que no hi és, incorporar tots els continguts i continuar el seu desenvolupament.
L'altre dia navegant vaig trobar-me també amb una reflexió de Mikel Agirregabiria Agirre, veritable manifest en favor dels fets en política, i en contra de les paraules (i crec jo, més enllà també de la facilitat amb la que alguns fan eslògans també amb això), que s'en diu Promesas y compromisos
Bona lectura,
Germà
Sabadell i la participació
Aquesta pàgina conté:
- Una notícia publicada al diari de Sabadell i desprès també en el bloc de Joan Carles Doval, que forma part de la candidatura d'Entesa per Sabadell a les eleccions municipals.
- Una resposta particular meva en forma de comentari en el mateix bloc, convidant-lo a ficar-se en contacte amb Respolis Sabadell i a acceptar les seves condicions.
Sembla ser que a Entesa les candidatures han signat un codi ètic, i també que en algun moment varen aprovar un manifest on es deia entre d'altres coses que si no complien, dimitien. Es un bon començament sens dubte però és llàstima que aquestes accions no tinguin més visibilitat. En tot cas entesa és un dels partits que ha acceptat d'acudir al debat de les candidatures el dia 21 a l'Aliança Francesa (Casa Taule, c. Sant Joan, 35, a les 7 de la tarda)
Germà
*******************
La implicació ciutadana en la vida política sabadellenca
Joan Carles Doval
Entesa per Sabadell
doval | dimecres, 16 de maig de 2007 | 00:25h
Històricament la societat sabadellenca ha estat sempre molt activa i participativa en la vida pública de la ciutat. En temps de lluita antifranquista o durant la transició, Sabadell era una ciutat exemplar pel seu coratge i l’àmplia implicació ciutadana..
En els darrers anys el poder polític local ha fet tot el que ha pogut per desmotivar la ciutadania en la participació social. Ofegant gran part de la oposició política integrant-los, comprant voluntats o bé amb subtils i a vegades no tan subtils amenaces que encara avui tenen atemorida gran part de població. De tot això me’n vaig adonar fa un parell d’anys quan conjuntament amb altres companys preocupats pel present i pel futur de Sabadell vàrem treballar en un manifest que va tenir una gran acceptació social, però massa sovint ens vàrem trobar amb allò de “Us felicito i de cor m’hi adhereixo, però no ho puc signar perquè em perilla la feina” o bé “Estic pendent d’un permís o d’una subvenció...” Com és possible que Sabadell, una ciutat pionera en l’activisme hagi quedat, en part, ofegada pel poder local? Actualment també estic integrat a l’Associació Sabadell Cruïlla, que planteja una alternativa al traçat oficial del metro del Vallès, i també aquí, a l’hora de cercar complicitats ens hem trobat amb ciutadans i entitats que veuen amb bons ulls l’alternativa que presentem, però que dubten o directament rebutgen donar-nos suport per por de represàlies.
Crec fermament que si volem que la nostra ciutat torni a recuperar el lideratge que havia tingut en tantes i tantes coses necessitem un govern amb un estil diferent en quasi tots els aspectes, però de forma molt important i decisiva; cal un govern que promogui la participació ciutadana, no únicament de nom de regidoria, sinó de forma efectiva, acceptant crítiques i alternatives, escoltant a tothom i no únicament els honorables espectadors i participants de la “tele Bustos” al més pur estil de la “tele Chaves”.
Amb un govern que tingués en compte la participació ciutadana s’haurien resolt de forma molt diferent la majoria de conflictes, perquè si no es marginés l’Assemblea de Joves no hauríem tingut o s’haurien resolt de forma favorable la majoria dels problemes que afecten el sector. Si escoltessin els sindicats i tinguessin més cintura política ens hauríem estalviat algunes vagues molt dures, com la dels escombriaires de fa un parell d’anys i si apostessin per la participació ciutadana possiblement escoltarien Sabadell Cruïlla i l’Ajuntament aniria de bracet amb l’Associació a veure el conseller Nadal per tal de fer-li entendre que una obra com aquesta es fa cada cent anys i ens hi juguem el futur de la ciutat i de la comarca.
Malgrat tot el que he exposat, el teixit social de Sabadell resisteix i existeix; així tenim una revista com “Ordint la Trama”, una Federació d’Associacions de Veïns sempre a l’aguait, els joves alternatius que no s’arruguen, la mencionada Sabadell Cruïlla, etc.
Sempre he estat un home preocupat per la política i per la ciutat, clarament sabadellenquista i d’esquerres i des de fa molts anys sense militància a cap partit; vull el millor per a la nostra ciutat i és per això que m’he compromès amb l’Entesa, perquè és l’única alternativa política que signa un codi ètic, del qual haurien de prendre exemple els partits nacionals i estatals. És l’única força que es presenta amb la clara voluntat de canviar el govern local i que no està disposada a pactar amb l’alcalde Bustos i que només pensa en clau sabadellenca, sense haver d’obeir consignes de les centrals i estar pendents de quina participació tindrà en el Consell Comarcal o en la Diputació, que a vegades sembla que és l’única cosa que preocupa els partits oficials.
Ara és el moment de treure’ns la son de les orelles, cal que siguem més participatius que mai i cal exigir al nou govern que surti escollit el proper 27 de maig que impulsi aquesta participació en tots els àmbits i junts puguem aconseguir que Sabadell torni a ser una ciutat en la qual valgui la pena poder viure i que ens ompli d’orgull.
Sabadell, 1 de maig de 2007
*********************
COMENTARI
La implicació -política- a la vida -ciutadana- sabadellenca...
germa | dijous, 17 de maig de 2007 | 01:31h
Potser és un problema de perspectiva. Potser un govern per ser creible no només ha de tenir en compte la participació ciutadana de manera consultiva, sinó fer d’aquesta l’esglaó fonamental de l’arquitectura de presa de decisions o gobernabilitat de la ciutat. Però per arrivar en aquí primer que res, em sembla, que potser cal assatjar formes participatives d’organització dels partits que es presenten, i creuen en la participació, com sembla que és el cas d’Entesa. No se si ha estat el cas, perquè no sóc de Sabadell, però podia haver estat interessant.
Un exemple, a França, la primera fase de la campanya d’un partit tan moderat i majoritari com el socialista (una fase que ha estat molt silenciada per la mateixa premsa francesa malgrat tot), ha consistit a la cel•lebració de centenars d’assemblees ciutadanes, en la pràctica obertes a tothom i no només als socialistes, per recollir les propostes que desprès han format part del programa del partit. Es evident que aquest partit ha comprès que per renovar l’interés per la democràcia i concretament l’immobilisme de l’esquerra, calia assatjar i innovar profundament en la forma de fer política. No són els únics que ho han fet (també els verds des de fa anys, els altermundialistes de Jose Bové, etc.) però és significatiu perque es tracta d’un dels dos grans partits del país.
A Sabadell, cap partit no ha fet això però en canvi una xarxa de persones si ho ha fet, i ara està demanant als sabadellencs i sabadellenques que signin i comprometin el seu vot al partit que accepti aquestes propostes com a part del seu programa, i fins i tot per donar més credibilitat, la voluntat de dimitir a mig mandat si no es compleixen. Ja són més de 80 persones que han signat i, segurament això no es prou, precisament perque. com ben bé dius, a Sabadell, però no només a Sabadell, la gent té por d’implicar-se.
Però sospito que aquesta por va més enllà de les persones i arriba sovint als partits, a la seva capacitat d’arriscar-se i innovar, potser és fatalisme, manca de visió, no se. La gent té por a perdre feina i subvencions, i això és perque hi ha un tercer element (el cap d’empresa, les institucions que subvencionen...) que interposa el seu poder. Autocensura en diuen. Però els partits, de què tenen por? de perdre vots? de no saber convencer? quin és el tercer element que s’interposa entre els partits i els electors? per què hi ha tanta autocensura al panorama polític actual?
M’han explicat que Entesa és una rara avis del panorama polític sabadellenc, en el sentit positiu del terme. Es per això que us convido a prendre contacte amb Respolis, nom comú adoptat per les persones que han portat a terme aquesta iniciativa, i veure amb ells com es poden portar a terme les demandes que elles i ells han recollit de la part de la gent de Sabadell. No perque siguin molts els signants i puguin exercir una gran pressió sobre les eleccions malgrat que aquesta era la intenció, car elles i ells han hagut d’afrontar també aquesta autocensura de la por de la gent, com ben bé dius.
Més aviat pel fet que no hi ha prou amb creure a la participació car com segurament sabeu hi ha hagut experiències participatives a nivell local els darrers anys a Catalunya i arreu, que han estat sovint decebedores perque finalment qui tenia la paella pel mànec políticament parlant, ha incorporat només, entre els resultats, allò que l’interessava, i de vegades res, o d’altres ho ha desfigurat, etc.
La gent no és tonta. Els éssers humans som desconfiats per natura i sovint amb raó. Si se’ns parla de participació el primer que pensem és per a què fer? lo important no és participar, com deia l’eslogan de l’esport escolar en temps de Franco, lo important és donar paraula, i complir amb fets, que la participació ha de donar resultats i que si no és així hi haura instruments legals per revocar el més ràpidament possible aquelles i aquells que no compleixen. Aquesta forma del que els anglosaxons en diuen "accountability", hauria de ser aplicable tant a la democràcia purament electoral, com als resultats de qualsevol exercici participatiu.
Es per això que convido a Entesa a passar a l’acció, tot fent una o vàries d’aquestes coses:
1. Signant individualment els seus membres i simpatitzants, la campanya, a: http://sbd.respolis.cat
2. Com a partit, llegint les demandes de Respolis i puntuant les seves propostes (i les pròpies d’Entesa), a partir dels dos documents en format word (rtf) que trobareu per descarregar a la part de sota del portal web esmentat.
3. Omplir seguint les instruccions, i reenviar un dels dos documents, dit "Document de compromís" a Respolis Sabadell, a l’adreça respolis.sbd@gmail.com
4. Fent saber públicament als mitjans de la ciutat, que heu incorporat aquestes regles de joc i demandes ciutadanes i participatives al vostre programa, el més ràpidament possible perque la ciutadania ho sapiga.
5. Prendre totes les mesures necessàries per transformar el vostre partit en una xarxa oberta a tothom on les decisions es prenguin sempre de baix a dalt, i on la innovació social i política juguin un paper fonamental.
Si feu tot això no se si guanyareu les eleccions, però en tot cas haureu guanyat punts per a la credibilitat ciutadana i haureu innovat la forma de fer política, a Sabadell i molt més lluny. Estic segur que se’n parlarà i durant molt de temps. Serà una forma de demostrar que sou els primers en creure i practicar seriosament la participació, ja que actualment ningú no ho fa.
Germà Pelayo,
col•laborador de Respolis.
Paris, França
Ps. transformar un partit en una entitat participativa oberta a tothom de la ciutat, on totes les decisions es prenen de baix a dalt, és possible tot sense desvirtuar els compromisos ideològics del partit, si la primera discussió participativa es porta a terme sobre una carta de principis del propi partit, que després serveixi de guia o constitució interna per emmarcar els futurs debats. Serà aquest document, que tothom de la base del partit podrà apel•lar, per corregir qualsevol desviament, i no cap jerarquia més o menys visible o oculta del propi partit.
Ps2. previ acord amb Respolis Sabadell, transmetrem l’article "l’implicació ciutadana en la política sabadellenca", i aquesta resposta, a tots els mitjans al nostre abast.
La integració política dels ciutadans Musulmans
* Taoufik Cheddadi
Per desgràcia, als immigrants se'ns percep com un problema de seguretat. Sóc conciente que ocupem uns dels primers llocs (el primer lloc) en el rànquing del baròmetre del CIS sobre els problemes que més preocupen els espanyols. Això fa que la immigració es tracti com una qüestió merament d'ordre públic i, imperativament, com una qüestió de control policial. Pel fet de no disposar de la documentació requerida, hi ha persones que queden fora de la llei convertides a la pràctica en "delinqüents administratius".
Des del 2006 fins ara la presència d'immigrants ha augmentat d'una manera notable a Barcelona. Hem passat de 163.046 "nouvinguts" a 260.058, el 15,9% 9 de la població. Una pujada de 12,5% d'un col•lectiu que coexisteix però que no està plenament integrat a la societat. En les últimes eleccions al Parlament, hem notat que la Immigració ha entrat sempre per la porta d'enrere i que sol servim, especialment el col•lectiu musulmà, per escalfar campanyes electorals.
Cap partit polític no s'ha atrevit en cas d'agafar el toro per les banyes. En lloc de presentar projectes, la immigració ha quedat a les mans de demagogs que es dediquen al xantatge polític. Tot val per guanyar un grapat de vots. A això els anima l'èxit en altres països europeus de partits xenòfobs i d'extrema dreta, que han convertit la manipulació desvergonyida i mentidera del fenomen de la immigració en el principal recurs dels seus programes electorals. Em sembla lògic que la inseguretat ciutadana sigui un tema bàsic a la campanya de certs partits, però em nego que es presenti als immigrants com els responsables de robatoris i d'agressions. Senzillament, és fals. Si per a algú és un problema la inseguretat ciutadana és per a aquells que la sofreixen de forma quotidiana, és a dir, les famílies immigrants ja que són elles les que resideixen en els barris on hi ha més delinqüència. La població immigrant també és víctima de la inseguretat pels abusos en l'accés a l'habitatge, l'explotació laboral, etc. I no ho són els habitants que viuen als barris elegants de classe alta.
El més rellevant dels discursos sobre la immigració a Espanya és la absència d'un verdader enfocament, del reconeixement de la profunda dimensió política que haurien de tenir els immigrants. Cal dir-lo alt i clar: els immigrants ja no som estrangers ni som sols un instrument que permet alimentar una maquinària econòmica assedegada de mà d'obra barata. Els immigrants som ciutadans. Som persones.
Que volem?
Ho vulguem admetre o no, Espanya és avui una realitat multicultural i plurirreligiosa en el qual uns dos milions de ciutadans professen la fe islàmica. Representen un 3% de la població però no estan políticament integrats. La presència islàmica avui dia, forma una part important en la composició de la societat espanyola. És per això necessari que s'estableixin regles d'interacció amb els musulmans en un marc de ciutadania, que ragui en la igualtat jurídica i l'equitat en els drets i el reconeixement que els musulmans són una comunitat religiosa amb notori arrelament. Tanmateix, la integració política dels immigrants segueix sent un tema tabú a tots els nivells.
Desgraciadament, com em va confessar un important responsable polític, els partits no tenen la voluntat de promoure la integració dels musulmans espanyols. I, sense integració política, no hi ha integració seriosament.
Poder votar és més important del que sembla per a la integració. Doncs la igualtat sol és real, sol és autèntica, si és igualtat plena. Sense integració política no hi ha integració possible ja que la plenitud de drets inclou els drets polítics. Però estan els partits polítics disposats a reclamar el reconeixement social i polític dels immigrants com a ciutadans i com a musulmans? Convido tots els candidats dels partits polítics de mantenir de forma habitual entrevistes amb els representants dels ciutadans musulmans per exposar-los els seus punts de vista i demanar suports per als seus projectes.
Molts musulmans, sobretot d'origen immigrant ens trobem amb barreres que ens impedeixen avançar en la jerarquia social. El racisme, la desigualtat de drets, la discriminació i la marginació política, social i cultural poden generar un sentiment de desesperança i exclusió social que amenaça la cohesió de la societat.
Estem farts de ser sempre un objecte d'atenció política i sociològica . Farts de la passivitat política i social. És hora de permetre als immigrants participar en els camps on es prenen les decisions crucials que afecten les nostres vides com a membres d'un col•lectiu vital dins de la societat.
La integració política ens faria sentir que som ciutadans de ple dret. Amb una major integració política, els musulmans tindran una cosa per dir en l'esfera política nacional i internacional. Podem estendre els valors democràtics i els drets humans al país d'origen, i contribuir en al desenvolupament econòmic tant de les societats d'origen com de les de destí.
La integració no és només una qüestió de bona voluntat, no fa lleis o decrets. En lloc de tenir-nos només com a part del problema, perquè no ens tenen en compte com a part de la solució?. Estenem la nostra mà per ajudar la plena integració dels musulmans a Espanya. Els musulmans espanyols ens comprometem amb el principi de laïcisme i la
aconfesionalidad de l'Estat, que en les seves lleis estableix un tracte just amb totes les religions que permet a aquells que les practiquen poder expressar les seves creences i practicar els seus actes de culte, tant de forma individual com a col•lectiva, en el públic i en el privat, tal com ho dicten la Constitució, la llei orgànica de llibertat religiosa, els acords de 1992 firmats entre la Comissió Islàmica Espanyola i l'Estat, els tractats dels drets humans internacionals i les tradicions europees institucionals.
Els musulmans espanyols com a ciutadans, considerem com a part de les nostres obligacions el treballar pel bé estar general de la societat. Volem dur a terme els nostres deures tal com exigim els nostres drets. L'islam estableix que el musulmà sigui un ciutadà actiu, productiu i que es cuiti sempre en ser beneficiós per als altres, siguin o no musulmans.
Els musulmans estan cridats a una integració positiva en les seves societats, una integració basada en l'equilibri entre el compliment dels seus deures i la protecció de la seva identitat religiosa. I un dels requeriments més importants de la bona ciutadania és la participació política, començant per votar en les eleccions i participar de les entitats polítiques.
Els partits polítics ja poden anar prenent nota ja que ja no n'hi ha prou amb col•locar un estranger o un jubilat en la llista per guanyar el vot de la immigració o la tercera edat.
Democràcia multicultural
Els debats sobre ciutadania multicultural no corresponen a la realitat sociopolítica de la societat. Quan parlarem de la democràcia multicultural? O el multiculturalisme està només en l'exòtic, en parlar del cuscús i la chilaba. Amb eleccions com les que se celebraran, una vegada més sense comptar amb el nostre vot, s'està institucionalitzant l'exclusió dels immigrants, se'ls veta l'accés a la ciutadania. Encara que no es vulgui reconèixer, aquestes eleccions municipals reprodueixen el model de l'antiguitat clàssica, d'Atenes i Esparta, on sol un tipus d'habitant podia votar.
Ho diguem clar, el model de la multiculturalitat espanyola ha consistit a marginar, segregar, invisibilizar i excloure els immigrants, de no reconèixer mai la presència d'altres cultures en termes d'igualtat. Malgrat els intents d'alguns partits polítics i ONGs, fins ara, s'ha gestionat la multiculturalitat com un perill per a la cohesió social, per a la identitat nacional. Per a uns els immigrants són un problema per a la seguretat. Per a d'altres, som un problema per a la identitat. Com a català o espanyol que em sento, senyors polítics, em diguin: Quins són o haurien de ser les meves dades d'identitat? Podria formar la islàmica part d'elles. Jo crec que sí.
El problema és que defensar els drets dels immigrants no és rendible electoralment. Fer-ho és tot un examen de salut democràtica que haurien de passar els partits polítics. Jo aposto pel concepte de ciutadania cívica, que ha de començar pel reconeixement de que el resident (encara que sigui temporal) en la mesura que paga imposats i contribueix com a treballador i com a veí de la construcció de la societat, té també drets polítics. El primer esglaó d'aquesta ciutadania cívica seria la política municipal.
Però, per què els immigrants se'ns exigeix mes que a la resta dels ciutadans? Perquè quan parlem català, ballem sardanes i cantem els Segadors, llavors se'ns dirà que tampoc no n'hi ha prou i se'ns exigirà un carnet per punts del bon ciutadà.
* Traducció automàtica lleugerament revisada. L'original en castellà aquí
A Sabadell hem posat el dit a la llaga. La gent te por!
Hola companyes i companys de Catalunya,
Ahir a la tarda Respolis-Sabadell es va reunir per intentar decidir el lloc on faríem el Debat amb les candidatures que es presenten a les Eleccions Municipals, per tal de que es posicionin sobre Respolis.
Al marge de les candidatures que estan presents al Ple de l'Ajuntament, n'hi ha unes quantes de les que no sabem les adreces postals i que volem convidar al Debat, però ni l'Ajuntament ni la Junta Electoral ens les ha volgut facilitar, després de marejar-nos durant un mes anant d'aquí cap allà, parlant amb aquest i amb l'altre, i escrivint cartes i correus electrònics que no arriben i quan arriben no valen.
Però el més fotut és constatar que la gent està "acollonida". Vull dir que hem donat fulls d'adhesió a una pila d'entitats, comerciants i als mitjans de comunicació local, i en general diuen que està molt bé i que estan farts del comportament dels polítics, però hi ha dos respostes que impedeixen l'adhesió de les persones:
- Tenen por que si el seu nom surt a la llista, l'Ajuntament prengui represàlies d'algun tipus. Ex: negar permisos d'obres o altres, negar el suport en l'organització d'algun acte públic, negar subvencions, etc. De fet, la gent ja ha patit experiències d'aquest tipus. Dues persones que estem a Respolis-Sabadell vam participar en l'organització d'un Seminari pel qual l'Ajuntament va concedir una subvenció de paraula de 300 euros, i quatre dies abans de començar la van retirar per què tenien la sospita que en l'organització hi estava ficada l'oposició al Govern Municipal. Aquesta situació genera que les persones ni signin, ni facin córrer els papers entre els seus coneguts i associats, encara que comparteixin totalment la iniciativa.
- Han rebut la informació de Respolis i al veure que està relacionada amb les Eleccions Municipals diuen que la seva entitat té pluralitat política i que han acordat no participar en cap esdeveniment que tingui a veure amb les Eleccions i no volen tenir més detalls de com funciona ni el Document de Compromís, ni de la Comissió de Verificació, ni de la dimissió, ni de res. En la majoria de casos no ens donen l'oportunitat d'explicar-los res i per no fer un lleig es queden els papers, però després els amaguen per a que ningú els vegi.
És una psicosi brutal... silenciosa. Tinc la sensació que democràticament parlant, la nostra societat està morta!
Gràcies per escoltar-me.
Montse
Ahir a la tarda Respolis-Sabadell es va reunir per intentar decidir el lloc on faríem el Debat amb les candidatures que es presenten a les Eleccions Municipals, per tal de que es posicionin sobre Respolis.
Al marge de les candidatures que estan presents al Ple de l'Ajuntament, n'hi ha unes quantes de les que no sabem les adreces postals i que volem convidar al Debat, però ni l'Ajuntament ni la Junta Electoral ens les ha volgut facilitar, després de marejar-nos durant un mes anant d'aquí cap allà, parlant amb aquest i amb l'altre, i escrivint cartes i correus electrònics que no arriben i quan arriben no valen.
Però el més fotut és constatar que la gent està "acollonida". Vull dir que hem donat fulls d'adhesió a una pila d'entitats, comerciants i als mitjans de comunicació local, i en general diuen que està molt bé i que estan farts del comportament dels polítics, però hi ha dos respostes que impedeixen l'adhesió de les persones:
- Tenen por que si el seu nom surt a la llista, l'Ajuntament prengui represàlies d'algun tipus. Ex: negar permisos d'obres o altres, negar el suport en l'organització d'algun acte públic, negar subvencions, etc. De fet, la gent ja ha patit experiències d'aquest tipus. Dues persones que estem a Respolis-Sabadell vam participar en l'organització d'un Seminari pel qual l'Ajuntament va concedir una subvenció de paraula de 300 euros, i quatre dies abans de començar la van retirar per què tenien la sospita que en l'organització hi estava ficada l'oposició al Govern Municipal. Aquesta situació genera que les persones ni signin, ni facin córrer els papers entre els seus coneguts i associats, encara que comparteixin totalment la iniciativa.
- Han rebut la informació de Respolis i al veure que està relacionada amb les Eleccions Municipals diuen que la seva entitat té pluralitat política i que han acordat no participar en cap esdeveniment que tingui a veure amb les Eleccions i no volen tenir més detalls de com funciona ni el Document de Compromís, ni de la Comissió de Verificació, ni de la dimissió, ni de res. En la majoria de casos no ens donen l'oportunitat d'explicar-los res i per no fer un lleig es queden els papers, però després els amaguen per a que ningú els vegi.
És una psicosi brutal... silenciosa. Tinc la sensació que democràticament parlant, la nostra societat està morta!
Gràcies per escoltar-me.
Montse
L’abstenció guanya les eleccions, i potser no és una mala notícia
Germà Pelayo
L’abstenció ha sortit victoriosa de la cita electoral per triar els representants del Parlament l’1 de novembre, amb un nombre total de no votants de 2.253.417 (43,23% del cens electoral). La segona força, CiU, li segueix a distància amb un nombre de seguidors que no hi ha arriba a la meitat, només de 928.511 (17,81 %). L'abstenció ha estat guanyadora en cadascuna de les demarcacions electorals, i a Barcelona, capital de Catalunya.
Si l'abstenció fos comptabilitzada políticament, aquesta majoria silenciosa estaria representada per 58 escons, el que donaria als nostres no votants un avantatge relativament còmode per governar en minoria, o bé podrien pactar amb qualsevol de les tres forces següents per superar els 68 escons necessàries per la majoria absoluta.
Un altre supòsit és que les cinc, (ara sis), forces parlamentàries, s'unissin per boicotejar als i les abscèmies electorals per tal de "salvar la democràcia" de la incertesa que provocaria un govern d'abstencionistes... (Ho podrien fer en quatri-, penta- o hexapartit, facin vostès la seva combinació preferida a partir de la distribució eventual dels 77 escons restants: CiU 27, PSC 21, ERC 12, PP 8, ICV-EUA 7, Pciut 2).
Lamentar l'abstenció i curar-se en salut
El nombre de no practicants del vot ha augmentat significativament d'un 5,8 % respecte el 2003, i els nostres liders s'han limitat a lamentar aquest augment. Es tracta de declaracions rutinàries que no ofereixen solucions al que per a ells és un problema en si mateix (i no un efecte d'altres problemes més profunds), però al mateix temps contribueix a crear un estat d'opinió que estigmatitza aquesta actitud tractant-la d'irresponsable. Qui no ha sentit o no ha dit mai l'anatema: "no has votat, no et queixis desprès"? quin mitjà de comunicació, investit d'una funció moralitzadora que no li pertoca, no ha contribuit a estendre'l?
La manca d'immaginació (sinònim d'un estat de conservadurisme real i crisi generalitzada) de la nostre classe política, limita les possibles alternatives a l'abstenció a imaginar noves formes de proselitisme.
Els nostres preocupats liders diuen que cal fer alguna cosa devant del "fenòmen" de l'abstenció, però per elles i ells aquesta preocupació es limita a unes breus declaracions de tant en tant i al mateix temps es barreja en una menys confessable preocupació sobre què fer per captar l'anomenat vot indecís. La seva solució a un problema causat en part per la seva forma de fer i gestionar, és guanyar poder en tractar de captar nous adeptes. No és ni serà repartir i gestionar bé aquest poder. Si no t'agrada el brou, dues tasses...
En conclusió, l'únic que fan és lamentar-se perquè en el fons no els hi preocupa gaire l'abstenció, mentre no qüestioni seriosament l'estabilitat de la seva democràcia-espectacle, i d'aquesta estabilitat ja s'encarreguen en bona part els poders fàctics mundials i bona part dels mitjans més poderosos que els hi fan costat.
Hi ha motius per votar... i per no votar
Però la realitat és tota una altra i més diversa. Quines són les motivacions dels votants alhora d'exercir el seu dret a vot? les raons porten a una gamma ampla de tipus de vot: vot ideològicament fidel, vot clientelista, vot protesta, vot nòmada, vot ocasional (quan no hi ha res millor a fer aquell dia), vot induit (per fer callar els pesats o pesades que t'han aconsellat), vot "del mal menor", vot per a veure qui l'encerta... i sovint també una barreja de 2 o més d'aquestes i altres movitacions.
Però també entre els no votants hi ha una diversitat de raons significativa: no-vot despreocupat, no-vot ideològic (antisistema), no-vot protesta ocasional, no-vot "obligatori" (el de molts immigrants que no poden abstenir-se de pagar impostos) i també les combinacions d'aquests i altres raons són possibles.
En definitiva, l'estigmatització dels no votants és una trasgiversació del mateix principi de la democràcia, segons el qual haurien de ser les persones les que dictin les regles de joc, i no aquestes les que servissin per classificar-nos entre demòcrates bons i dolents.
Si les regles de joc no serveixen cal canviar-les, i no desplegar la retòrica hipòcrita de laments perquè els altres se les salten.
Transició cap a la democràcia participativa?
Depositar el vot un sol cop cada quatre anys (1 dia entre 1460), o molt més ocasionalment, dir tan sols un "si" o un "no" als blocs programàtics tancats que representen les opcions dels escasos referèndums (hi han hagut molts pocs al llarg del segle XX a l'Estat Espanyol), són exemples paradigmàtics de que els règims representatius són exercicis de democràcia reduïda a la més mínima expressió, sobre la qual hom preten que rau la legitimitat de l'Estat.
Un sistema de representació que fou inventat fa més de 200 anys per ressoldre els problemes d'aquella época, i que no ha tocat una coma dels seus fonaments per adaptar-los al contexte i als problemes actuals.
Aquesta limitació estructural dels règims representatius per esdevenir políticament responsables devant de la seva ciutadania, més enllà de la incapacitat o la falta de voluntat de responsables polítics, partits, governs, (o del context econòmic, social o cultural) es preten subsanar des de fa pocs anys amb alguns exercicis esporàdics de democràcia participativa, gairebé sempre a escala local.
Generalitzar la participació ciutadana vol dir fer-la disponible per a tothom, sense esperar augmentar el nombre de participants a curt termini.
Però la crítica més important al desenvolupament i la generalització d'aquesta democràcia participativa ha estat feta desprès de constatar que l'interés ciutadà per la participació era molt limitat. Un exemple en són les Associacions de Veïns i un altre els Consells de Barri i altres entitats creades pels ajuntaments al nostre país. Més lluny, a Suïssa, els referèndums que es convoquen regularment presenten uns nivells d'abstenció elevada que són mostra de que només a una minoria de la població li preocupa realment molts dels problemes tractats.
Estranyament, aquest "abstencionisme" participatiu a fóra i aquí és l'excusa perfecta per qüestionar el valor d'un model emergent i plural de democràcia, mentre al mateix temps no qüestiona o fins i tot reafirma la validesa d'un altre model, l'actual, homogeni, minimalista i caduc.
Fer de la quantitat l'aspecte central de la participació és caure novament en la visió productivista i mecànica que ens ha portat del desenvolupament econòmic al consumisme exacerbat i destructor del medi ambient. La qüestió no és de saber quanta gent vota ni quanta gent participa o pot arribar a participar (en referèndums regulars, en consells ciutadans oberts i amb real capacitat de decisió, i en d'altres experiències) sinó que la participació sigui disponible per a tota la ciutadania, per a totes les competències públiques sense exclusió, i amb caràcter vinculant.
Reglamentar la generalització de la democràcia participativa, encara que sigui amb índexs de participació baixos, és la forma més pràctica de fer a mig i llarg termini, de la cultura participativa, el centre de la democràcia, i d'estendre-la a altres sectors de la societat, com ara l'educació, els mitjans, els negocis, les relacions personals, etc. Es l'única manera d'aconseguir més participació en el futur, i que les noves generacions assumeixin que la seva opinió, i no només el seu vot, és fonamental per anar d'una societat passiva i consumidora de política espectacle, a una altra de més democràtica i en conseqüència més justa.
L’abstenció ha sortit victoriosa de la cita electoral per triar els representants del Parlament l’1 de novembre, amb un nombre total de no votants de 2.253.417 (43,23% del cens electoral). La segona força, CiU, li segueix a distància amb un nombre de seguidors que no hi ha arriba a la meitat, només de 928.511 (17,81 %). L'abstenció ha estat guanyadora en cadascuna de les demarcacions electorals, i a Barcelona, capital de Catalunya.
Si l'abstenció fos comptabilitzada políticament, aquesta majoria silenciosa estaria representada per 58 escons, el que donaria als nostres no votants un avantatge relativament còmode per governar en minoria, o bé podrien pactar amb qualsevol de les tres forces següents per superar els 68 escons necessàries per la majoria absoluta.
Un altre supòsit és que les cinc, (ara sis), forces parlamentàries, s'unissin per boicotejar als i les abscèmies electorals per tal de "salvar la democràcia" de la incertesa que provocaria un govern d'abstencionistes... (Ho podrien fer en quatri-, penta- o hexapartit, facin vostès la seva combinació preferida a partir de la distribució eventual dels 77 escons restants: CiU 27, PSC 21, ERC 12, PP 8, ICV-EUA 7, Pciut 2).
Lamentar l'abstenció i curar-se en salut
El nombre de no practicants del vot ha augmentat significativament d'un 5,8 % respecte el 2003, i els nostres liders s'han limitat a lamentar aquest augment. Es tracta de declaracions rutinàries que no ofereixen solucions al que per a ells és un problema en si mateix (i no un efecte d'altres problemes més profunds), però al mateix temps contribueix a crear un estat d'opinió que estigmatitza aquesta actitud tractant-la d'irresponsable. Qui no ha sentit o no ha dit mai l'anatema: "no has votat, no et queixis desprès"? quin mitjà de comunicació, investit d'una funció moralitzadora que no li pertoca, no ha contribuit a estendre'l?
La manca d'immaginació (sinònim d'un estat de conservadurisme real i crisi generalitzada) de la nostre classe política, limita les possibles alternatives a l'abstenció a imaginar noves formes de proselitisme.
Els nostres preocupats liders diuen que cal fer alguna cosa devant del "fenòmen" de l'abstenció, però per elles i ells aquesta preocupació es limita a unes breus declaracions de tant en tant i al mateix temps es barreja en una menys confessable preocupació sobre què fer per captar l'anomenat vot indecís. La seva solució a un problema causat en part per la seva forma de fer i gestionar, és guanyar poder en tractar de captar nous adeptes. No és ni serà repartir i gestionar bé aquest poder. Si no t'agrada el brou, dues tasses...
En conclusió, l'únic que fan és lamentar-se perquè en el fons no els hi preocupa gaire l'abstenció, mentre no qüestioni seriosament l'estabilitat de la seva democràcia-espectacle, i d'aquesta estabilitat ja s'encarreguen en bona part els poders fàctics mundials i bona part dels mitjans més poderosos que els hi fan costat.
Hi ha motius per votar... i per no votar
Però la realitat és tota una altra i més diversa. Quines són les motivacions dels votants alhora d'exercir el seu dret a vot? les raons porten a una gamma ampla de tipus de vot: vot ideològicament fidel, vot clientelista, vot protesta, vot nòmada, vot ocasional (quan no hi ha res millor a fer aquell dia), vot induit (per fer callar els pesats o pesades que t'han aconsellat), vot "del mal menor", vot per a veure qui l'encerta... i sovint també una barreja de 2 o més d'aquestes i altres movitacions.
Però també entre els no votants hi ha una diversitat de raons significativa: no-vot despreocupat, no-vot ideològic (antisistema), no-vot protesta ocasional, no-vot "obligatori" (el de molts immigrants que no poden abstenir-se de pagar impostos) i també les combinacions d'aquests i altres raons són possibles.
En definitiva, l'estigmatització dels no votants és una trasgiversació del mateix principi de la democràcia, segons el qual haurien de ser les persones les que dictin les regles de joc, i no aquestes les que servissin per classificar-nos entre demòcrates bons i dolents.
Si les regles de joc no serveixen cal canviar-les, i no desplegar la retòrica hipòcrita de laments perquè els altres se les salten.
Transició cap a la democràcia participativa?
Depositar el vot un sol cop cada quatre anys (1 dia entre 1460), o molt més ocasionalment, dir tan sols un "si" o un "no" als blocs programàtics tancats que representen les opcions dels escasos referèndums (hi han hagut molts pocs al llarg del segle XX a l'Estat Espanyol), són exemples paradigmàtics de que els règims representatius són exercicis de democràcia reduïda a la més mínima expressió, sobre la qual hom preten que rau la legitimitat de l'Estat.
Un sistema de representació que fou inventat fa més de 200 anys per ressoldre els problemes d'aquella época, i que no ha tocat una coma dels seus fonaments per adaptar-los al contexte i als problemes actuals.
Aquesta limitació estructural dels règims representatius per esdevenir políticament responsables devant de la seva ciutadania, més enllà de la incapacitat o la falta de voluntat de responsables polítics, partits, governs, (o del context econòmic, social o cultural) es preten subsanar des de fa pocs anys amb alguns exercicis esporàdics de democràcia participativa, gairebé sempre a escala local.
Generalitzar la participació ciutadana vol dir fer-la disponible per a tothom, sense esperar augmentar el nombre de participants a curt termini.
Però la crítica més important al desenvolupament i la generalització d'aquesta democràcia participativa ha estat feta desprès de constatar que l'interés ciutadà per la participació era molt limitat. Un exemple en són les Associacions de Veïns i un altre els Consells de Barri i altres entitats creades pels ajuntaments al nostre país. Més lluny, a Suïssa, els referèndums que es convoquen regularment presenten uns nivells d'abstenció elevada que són mostra de que només a una minoria de la població li preocupa realment molts dels problemes tractats.
Estranyament, aquest "abstencionisme" participatiu a fóra i aquí és l'excusa perfecta per qüestionar el valor d'un model emergent i plural de democràcia, mentre al mateix temps no qüestiona o fins i tot reafirma la validesa d'un altre model, l'actual, homogeni, minimalista i caduc.
Fer de la quantitat l'aspecte central de la participació és caure novament en la visió productivista i mecànica que ens ha portat del desenvolupament econòmic al consumisme exacerbat i destructor del medi ambient. La qüestió no és de saber quanta gent vota ni quanta gent participa o pot arribar a participar (en referèndums regulars, en consells ciutadans oberts i amb real capacitat de decisió, i en d'altres experiències) sinó que la participació sigui disponible per a tota la ciutadania, per a totes les competències públiques sense exclusió, i amb caràcter vinculant.
Reglamentar la generalització de la democràcia participativa, encara que sigui amb índexs de participació baixos, és la forma més pràctica de fer a mig i llarg termini, de la cultura participativa, el centre de la democràcia, i d'estendre-la a altres sectors de la societat, com ara l'educació, els mitjans, els negocis, les relacions personals, etc. Es l'única manera d'aconseguir més participació en el futur, i que les noves generacions assumeixin que la seva opinió, i no només el seu vot, és fonamental per anar d'una societat passiva i consumidora de política espectacle, a una altra de més democràtica i en conseqüència més justa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
