Una altra opinió dels diaris...

Los 'dipuvagos' del Congreso

Pablo A. Iglesias.- Ahora que llegan las vacaciones, no pienso echar de menos las tardes de los martes y los miércoles en el Congreso de los Diputados. Procuraré no acordarme de que sus señorías llevan sin trabajar desde el 2 de julio. Salvo excepciones, no sólo tienen dos meses de descanso en verano, además cuentan con el mes de enero íntegro para su retiro particular. Todo ello sin olvidar que los lunes y viernes están reservados para dedicarse a sus labores en las correspondientes circunscripciones provinciales. Vamos, todo un estrés. Mientras esté en la piscina tumbado al sol, me acordaré de unos cuantos diputados que merecen la pena como personas y como políticos. Soy de los que siempre ha pensado, piensa y pensará que el ser humano está por encima de todas las cosas. Como tal, a los parlamentarios me gusta mirarles como personas para entablar conversación con ellos. Por cierto, con algunos suele resultar de lo más divertida, interesante y provechosa.

Visto así puede parecer que los diputados trabajan poco, pero no es del todo cierto. Hay de todo, como en la viña del Señor. Quienes pertenecen a partidos pequeños suelen hacer auténticos milagros para acudir a todas las sesiones, estar presente en sus comisiones correspondientes y presentar cuantas iniciativas pasen por su cabeza. No es fácil. Son muchas cosas para muy pocas personas. En los grandes partidos también los hay muy atareados. Los responsables de cada grupo suelen trabajar de sol a sol o, mejor dicho, desde que por la mañana se apaga la bombilla del despacho hasta que por la noche toca encenderla. Pero hay una gran mayoría de diputados, quizá podamos hablar de unos 200, que viven de apretar el botón de voto cuando un compañero -situado más abajo y correctamente informado- les indica con una seña el pulsador que deben presionar. Su mayor preocupación suele consistir en elegir el hotel donde pasar la noche, el restaurante donde quedar con los amigos y la hora a la que coger el avión de regreso a casa. No debe de ser fácil vivir tres de los siete días de la semana lejos del hogar, pero a buen seguro lo compensa el sueldo, el portátil que les regala el Congreso, el teléfono móvil, el vale para autopistas, la tarjeta para pagar los taxis y los descuentos para volar con Iberia. Pese a todo, creo que los políticos cobran poco dinero. Si los sueldos fueran mejores, los partidos no serían una carrera profesional y tendríamos a la élite del país en los escaños.

Para colmo, al nuevo presidente de la Cámara Baja se le ha ocurrido una idea que él debe de considerar brillante pero que puede dilapidar de una vez por todas el escaso prestigio y respeto que los ciudadanos tienen depositado en el Parlamento. El socialista -de militancia, que no tanto de ideología- José Bono pretende cambiar el horario laboral del Congreso para que sus señorías sólo tengan que asistir al Pleno los martes y miércoles. Dos días por semana. Cree que así se agilizaría el trabajo parlamentario y se reducirían esas imágenes con los bancos vacíos durante los debates. Lo cierto es que intensificar el trabajo con jornadas maratonianas de 12 y 14 horas sólo sirve para extender la sensación de que los diputados no trabajan. Bono piensa que esta fórmula ayudaría a los diputados a conciliar trabajo y familia. Quizá sea cierto. Pero olvida el derecho a la conciliación de ujieres, policías, camareros, taquígrafos, periodistas, informáticos y asistentes que habitualmente trabajan de sol a sol en el Congreso. Bono no se acuerda de ellos. Debería imperar la racionalidad. Pero pedir sensatez en la casa donde nuestros políticos se tiran los trastos a la cabeza puede que sea pedir demasiado.

Càrrecs de confiança (opinions als diaris)

Los cargos de confianza

JUAN JESÚS RODERO. Uno de los usos y abusos que más se han prodigado y deteriorado dentro de la democracia española es el de los llamados cargos de confianza, puestos de trabajo en las instituciones nombrados a dedo por los grupos políticos, en especial por los que tocan poder, pero sin que se encuentren excepciones. A la hora de repartirse los puestos de designación directa, como también se les denomina, no suele haber problemas en ayuntamientos, diputaciones y demás, como no les hay tampoco a la hora de ponerse ellos mismos sus sueldos, dietas y otros emolumentos.
Corporaciones e instituciones en general gobernadas por unos o por otros aparecen plagados de consejeros, asesores, técnicos y auxiliares al servicio exclusivo de aquellos que les eligen y nombran. Es lo mismo que se trate del Gobierno de la nación, de los gobiernillos regionales o de los equipos de gobierno locales. Cada cual barre para su casa y para los suyos. Sería imposible, al menos en una democracia tan poco transparente como ésta, saber cuántos cargos de confianza están al servicio de La Moncloa. En Castilla y León, se ha comentado y nadie ha desmentido que los puestos de designación directa de Herrera y los suyos andan por el centenar. Aquí mismo, en Zamora, parece que en la Diputación no hay menos de una quincena, ocho de los cuales son para el PP y el resto para la oposición: PSOE, IU y Adeiza. Otro tanto, como se sabe, ocurre en el Ayuntamiento de la capital. Y todo ello, ateniéndose sólo al personal elegido a dedo por la presidencia y los demás grupos integrantes, sin contar los muchos contratados a lo largo del tiempo por la puerta de atrás, algo en lo que PP y PSOE se han llevado siempre la palma.
Ante lo cual, la ciudadanía, que asiste estupefacta e indignada a este estado de cosas, se pregunta para qué están entonces los funcionarios. Antaño, alcaldes y gobernadores civiles y presidentes de Diputación, tenían apenas una secretaria o secretario y un auxiliar administrativo a su servicio, elegidos entre el personal de la casa, naturalmente, y les bastaba para cumplir su misión, muchas veces incluso más brillantemente que en la actualidad. Lo de la austeridad, pese a la acarreada congelación de sueldos de altos cargos, parece que no les afecta. Ahí tienen al presidente Herrera que se va a Brasil con un séquito de un centenar largo de personas y luego a Cuba, mientras los castellano-leoneses pagan tales derroches. Por eso hay que tachar de ejemplar al nuevo alcalde de Estepona, un socialista que no parece dispuesto a seguir algunos pasos de los suyos y que ha centrado su política en la contención del gasto público, destituyendo como primera medida a 25 cargos de confianza que tenía el anterior mandatario municipal, también del PSOE e imputado por presunta corrupción urbanística. Valiente el hombre, porque entre los que ha echado estaba la hija del presidente del Senado. Algunos dicen que esto del dedo sirve para disminuir el paro, pero en todo caso es algo tremendamente injusto e insolidario porque ya se sabe que únicamente los que tienen padrinos se bautizan.

laopinióndezamora.es » Opinión

Miquel López Crespí - Memòria històrica | QUINS($)OUS!

Miquel López Crespí - Memòria històrica | QUINS($)OUS!

Sueldos Publicos de Políticos españoles:Sindrome de Taguas

Sueldos Publicos de Políticos españoles:Sindrome de Taguas

Diari de Girona - Catalunya - Els partits han rebut prop de 4 milions en 6 anys a través de les seves fundacions

Diari de Girona - Catalunya - Els partits han rebut prop de 4 milions en 6 anys a través de les seves fundacions

El Síndic no és independent

Una delegació de respolis ha estat rebuda pel Síndic de Greuges. El propòsit era que s’interessés d’ofici per obtenir resposta dels Presidents de les Diputacions de Girona i Barcelona, els quals havien estat interpel•lats per part d'aquesta xarxa ciutadana sense resultat, l'un per l'increment desmesurat del seu sou, i l'altre per acumular càrrecs de dedicació exclusiva i disposar també d'uns ingresos exageradament elevats.

La Diputació de Girona havia acordat en el primer plenari de l’actual legislatura un increment del 42% del salari del seu president, Enric Vilert (ERC). A la demarcació de Barcelona, Celestino Corbacho (PSC-PSOE) ingressa, en qualitat de president de la Diputació, una quantitat superior al salari del President del Govern espanyol, per una activitat que no exerceix amb dedicació exclusiva sinó compartida amb el càrrec d'alcalde de la segona ciutat en nombre d’habitants de Catalunya, l'Hospitalet de Llobregat.

Aquests fets portats al Síndic, i d'altres pràctiques similars a d'altres institucions que Respolis denuncia, reclamen correcció des de la perspectiva de l’exercici democràtic del dret a la informació, a una despesa pública amb criteris d’eficiència i economia, i a la distribució equitativa dels diners públics, entre altres drets que poden lesionar actituds com les que denunciem. Es per això que hem entès que aquests indicis eren suficients per motivar d’ofici l’actuació d'aquesta institució.

Però a resultes de la trobada, volem fer pública la nostra incredulitat per l’actitud de la persona que ostenta el càrrec, el Sr. Rafael Ribó; el qual s'ha negat a considerar el fons de les nostres peticions, amb les que ha manifestat un desacord general i ha considerat gairebé insultants en alguns dels punts expressats.

Aquest capteniment ens sembla un altra indici del distanciament creixent entre la classe política i les reivindicacions ciutadanes. La persona que ocupa aquesta alta institució del nostre sistema democràtic, hauria de saber distanciar les seves opinions personals o polítiques i atendre degudament l’objectiu principal de garantir el dret dels ciutadans a una bona administració. Es posa igualment de manifest la necessitat de que el Síndic ha de ser una personalitat de reconeguda trajectòria i prestigi, al marge dels hàbits i actituds de la política partidista, i de ben provada independència que faciliti la imparcialitat i fermesa adequada quan calgui actuar davant les responsabilitats administratives relacionades amb els partits polítics parlamentaris.

IU demana crear una Oficina de Defensa de l'Elector per controlar les promeses electorals falses

R. D.

Algunes promeses electorals es difuminen al llarg de les legislatures. I tornen cíclicament durant les campanyes electorals. És per això que IU ha proposat una idea novedosa que buscaria pal·liar aquesta situació. Segons ha afirmat a València el coordinador general de la formació, Gaspar Llamazares, l’Oficina de Defensa de l’Elector “servirà per a controlar que les promeses i castells en l'aire realitzades en campanya electoral pel PSOE i el PP es compleixin i es deixi d'enganyar als votants”.

El líder d’IU ha assegurat que la ciutadania esta “esgotada, confosa, farta de tanta irrealitat” i ha indicat que el naixement d’aquesta oficina suposaria un control de les campanyes i precampanyes. “No pot ser que alguns omplin els seus discursos de promeses electorals que saben que no es duran a terme”. Una de les promeses més famoses és la que va fer el 2003 el presisdent del Govern d’Espanya, que va assegurar que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Un tacticisme de CiU —conegut com a pacte Mas-Duran-Zapatero— va trencar la promesa poc després que la cambra catalana votés afirmativament el text estatutari (30 de setembre de 2006), en un clima d’oposició radical per part del PP.

El candidat d’Esquerra Unida i Republicana al País Valencià, Antonio Montalbán, ha indicat que “no pot ser que les paraules manquin de valor” i ha afirmat que el projecte que encapçala s’oposa als “projectes que busquen guanyar vots però estan buits de realitat”.

Font: eldebat.cat

Carta oberta a la Consellera de Salut

Us adjunto una carta d'en Josep Pàmies (pagès i membre d'Slow Food). Entenc que us pot semblar una mica llarga, us he resaltat en blau el més important, però la trobo tant interessant que us l'havia d'enviar. Només seran uns minuts, si voleu més info la podeu trobar a:

http://joseppamies.wordpress.com/stevia/carta-oberta-a-la-consellera-de-salut/



Gener 17, 2008 por joseppamies

CARTA OBERTA A LA CONSELLERA DE SALUT
DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Conselleria de Salut
Generalitat de Catalunya
consellera.salut@gencat.net
Travesera de les Corts,131-159
08028 Barcelona

Molt Hble. Sra. Consellera Geli,

Soc Josep Pàmies, pagès de Balaguer, membre de Slow Food i Assemblea Pagesa de Catalunya, entitats preocupades per l'alimentació com a font de salut. Sé que és difícil que aquesta carta arribi a les seves mans, però espero que la persona o persones que filtren la seva correspondència entenguin els motius que em porten a intentar-ho.

A nivell personal des de fa una pila d'anys intento recuperar per l'alimentació humana tot un seguit de plantes mal anomenades "males herbes" totes elles amb una o altra propietat preventiva de malalties. He pogut introduir al mercat amb molta dificultat noves amanides provinents d'aquestes "males herbes" que fins fa una dècada jo mateix eliminava amb herbicides, donada la formació química de producció agrícola que havia rebut. Seria molt llarg d'explicar, però he pogut fer aquests últims anys una reconversió de la meva manera de produir aliments, cap una forma més segura per la societat, sense tant arsenal químic del que encara avui els pagesos tenim a l' abast.

Descobrir als 59 anys l'engany de la indústria dels fitosanitaris agraris, íntimament lligada a la industria farmacèutica, descobrir a la meva edat que he col·laborat, segurament, a que les malalties cròniques de la societat hagin augmentat de la forma que ho estan fent, en bona part degut a una alimentació tan plena de residus pesticides, antibiòtics, hormones, etc. Descobrir que en aquesta vida tot s'està convertint en negoci i que les malalties cròniques (diabetis, càncer ,obesitat, al·lèrgies , hipertensió, colesterol, etc., són un filó inesgotable de beneficis per la industria farmacèutica, descobrir que la majoria d'aquestes malalties cròniques serien en bona part evitables o curables amb un canvi cap una alimentació més natural, potenciada per l'aplicació rigorosa de les propietats de moltes plantes medicinals, que podem tenir al nostre abast amb un cost ridícul, en front el robatori descarat que la industria farmacèutica exerceix sobre el pressupost sanitari públic. Conèixer les opinions d'un Premi Nòbel de Medicina, Dr. Richard J. Roberts, que assegura que la indústria farmacèutica obliga als investigadors a reconvertir un fàrmac que podria curar una malaltia en un altre que la perpetuï com a crònica; o bé, l'opinió de la monja catalana, Teresa Forcades, Doctorada en medicina, que acusa de forma valenta els interessos criminals de la indústria farmacèutica.

Davant aquest panorama que he pogut constatar com a real, puc optar per dues opcions: una, callar resignadament i esperar que les Autoritats Sanitàries ens ho resolguin tot; o bé, col·laborar activament des de la societat civil en aquest esperit que vostè, honorable Consellera va iniciar en intentar introduir dins la Sanitat Pública, alguna de les medicines alternatives menys agressives que la dominant.

Sé que com a persona sensible, vostè i bona part de polítics, pensen que caldria redreçar aquesta bogeria en la que hem entrat tots plegats sense adonar-nos-en, donat que durant molts de temps, gairebé tothom pensàvem que aquest model que s'ha anat imposant, era un model que ajudaria a prosperar a la humanitat. Però també sé el difícil que ha de ser iniciar i consolidar un canvi en aquest tema tan important, donats els grans interessos econòmics que hi ha al darrera.

Fruit d'haver optat per col·laborar activament en fer possible un canvi en els hàbits alimentaris que comportin salut i no malaltia, vam començar a etiquetar els vegetals que comercialitzem (a l'empresa que tenim amb el meu germà) amb les propietats que havíem extret del Vademècum de Farmàcia (quina ironia) i del Dioscórides. Intentàvem fer de pont entre aquests sabers populars de medicina tradicional, tan coneguda pels nostres pares i avis, i una societat cada dia més urbana i desconnectada d'aquests coneixements. La sorpresa va ser, quan el Desembre del 2004, el Delegat a Lleida de Sanitat Sr. Barranco, ens obre expedient, requerint-nos a deixar d'etiquetar amb les propietats, tots els vegetals que comercialitzàvem sota l'amenaça de la sanció corresponent.

Analitzant la legislació en que s'emparava aquest requeriment, el Reial Decret 1334/99 de 31 de juliol sobre normativa d'etiquetatge, vam poder constatar que la prohibició d'etiquetar un aliment amb les seves propietats és per tots els aliments, menys per un grup de luxe que són els lactis i les aigües minerals. Aquests dos sectors, monopolitzats perillosament cada dia més per unes poques empreses a nivell planetari, poden etiquetar, per exemple, amb les propietats d'un Omega 3 afegit a les seves llets o margarines i una sardina o el gra de lli, molt rics en Omega 3, no poden etiquetar-se amb les mateixes propietats! Per què aquesta discriminació? No és més sa i natural ingerir l'omega 3 racionalitzant la dieta amb peix blau, gra de lli o cereals integrals, que consumir en excés aquests lactis perquè l'enganyosa publicitat ens diu que porten Omega 3 afegit?



Atemorits per la decisió del Sr. Barranco de prohibir-nos etiquetar els nostres vegetals amb les seves propietats, vam decidir, molt al nostre pesar, fer-li cas i retirar de les etiquetes una informació que considerem molt valuosa. Però durant el 2007 i desprès de comprovar l'efecte tan extraordinari que tenia entre centenars de diabètics una planta que cultivem, la Stevia Rebaudiana, vam decidir tornar-la a etiquetar amb les seves propietats. L'stevia consumida en fresc o en infusió actua com un regulador del nivell de sucre a la sang en quasi tots els diabètics tipus II i en un bon percentatge dels de tipus I, de la funció hipotensora, és capaç de treure l'ansietat pel menjar a molta gent obesa. Finalment, ens vam adreçar a l'IDIAP (Institut d'Investigació en l'Atenció Primària depenent formalment del Institut Català de la Salut, que vostè Sra. Geli dirigeix, a fi i efecte d'oferir-los l'experiència en aquests centenars de diabètics).

El resultat d'aquestes dues actuacions ha estat el següent :

La Gerent del IDIAP, sra. Concepció Violant, es va interessar ràpidament pel tema, es va ficar en contacte personalment amb mi i el primer bon dia va ser, " de quin capital disposa sr. Pàmies, per poder finançar un estudi d'administració d'stevia a diabètics?", informant-me de que l'IDIAP, malgrat dependre de l'Institut Català de la Salut, era una Societat Anònima i per investigar calia que les empreses (em va ficar l'exemple de la Danone) aportessin el capital suficient per fer possible la investigació. Al criticar-li aquesta manera de fer les coses i en informar-li que jo no pretenia cap benefici particular com podia pretendre Danone, sinó col·laborar en què la Sanitat Pública fos coneixedora de les propietats d'una planta, que els propis diabètics es podrien cultivar fins i tot al seu balcó, amb la millora corresponent de la seva salut i de retruc de les finances públiques dedicades a Sanitat, fredament se'm va treure de sobre, recomanant-me que busqués jo mateix metges de família, que redactessin un bon projecte d'experimentació, que l'hi féssim arribar i a partir d'allí, sense assegurar-me res, mirarien de fer recerca d'alguna subvenció pública.

Com puc jo trobar un equip de metges, si la majoria que conec tenen pànic de comprometre's en un altra visió de la medicina que no està ben vista a nivell oficial? Qui finança els 70 assajos clínics amb nous medicaments que actualment porta a terme amb pacients, l´IDIAP i majoritàriament amb diabètics? És al menys curiosa la coincidència en que una empresa làctia, la DANONE, fos l'exemple que em fiqués la Dra. Violant. Estarà DANONE ja pensant en nous iogurts antidiabètics amb Stèvia afegida?

El resultat de l'altra actuació, la de tornar a etiquetar, almenys la Stevia Rebaudiana que comercialitzem, ha estat una resposta més dura. Mitjançant una comunicació del Departament de Sanitat i Seguretat Social ens tornen a prohibir etiquetar amb les propietats la dita planta, afegint ara la prohibició de la seva venda, acusant-me d'infringir la Llei de Protecció de la Salut, de juliol del 2003, amb l'amenaça d'incoar expedient sancionador i ficar en alerta al SCIRI (Sistema de Coordinació d'Intercanvi Ràpid d'Informació ) per procedir a la retirada del producte que hi pugui haver al Mercat.

Considero Sra. Geli , que si vostè disposés de l'experiència que estem tenint en centenars de diabètics sobre l'efecte de l'stevia en la regulació del nivell de sucre en la sang i de la hipertensió associada; que si sabés que al Japó, Brasil, Argentina, Colòmbia, Xina entre altres països s'utilitza massivament aquesta planta amb gran èxit i sense cap contraindicació; que existeixen centenars d'estudis clínics publicats d'investigació amb rates i humans amb resultats extraordinaris, vostè Sra. Geli, que li suposo bons sentiments, actuaria ràpidament en benefici d'un col·lectiu tan nombrós com és el dels diabètics.

Tingui en compte també que, la Coca Cola desprès que el Govern del Japó l'obligués a substituir de la Coca Cola light, l'edulcorant químic Aspartame pel natural stevia, ara farà uns vint anys, ha anunciat fa uns mesos, que ha patentat l'aplicació de l'stevia en vint-i-quatre productes alimentaris, com un edulcorant natural que revolucionarà la indústria perniciosa dels sucres naturals i químics.

Catalunya no té el dret de ser pionera en alguna qüestió d'ús social dels aliments? Hem d'esperar sempre a que els grans poders econòmics de l'agro-farma-indústria s'apropiïn del que la humanitat podria tenir d'una forma senzilla i natural al seu abast? La OMS vaticina que pel 2030, un 25% de la població mundial serà diabètica per culpa bàsicament de l'alimentació actual i que per aquesta sola malaltia pot entrar en crisi tot el sistema sanitari, si aquí sumem el càncer, l'obesitat, hipertensió, al·lèrgies… també produïdes en bona part per l' alimentació, el panorama pot ser dramàtic tant a nivell de cost econòmic com de qualitat de vida de les persones.

Pesi a qui pesi, però l'stevia serà una planta que obrirà escletxa en aquest món tan brut de l'alimentació i la farmàcia ja que són milers les plantes que tenim al nostre abast i amb propietats extraordinàries i desconegudes per la immensa majoria de la societat. Darrerament l'organització Slow Food ha escollit la stevia com un símbol de resistència a aquests despropòsits i som cada dia més els que creiem que amb la salut i l'alimentació no s'hi pot jugar i si hem de fer honor a Hipócrates (Pare de la medecina) i al seu lema "que el teu aliment sigui el teu medicament", crec que tenim un camp de treball enorme il·lusionant per recuperar l'esperit Si fos del seu interès el tractat en aquesta carta, li ofereixo la meva disponibilitat per mantenir una reunió amb vostè per tal d'ampliar-li informació. D'aquesta carta, Sra. Consellera, trametrem còpia a altres Conselleries que podrien tenir interès i relació en temes d'alimentació, comerç, medi ambient i economia. Així com, als caps de tots els Partits Polítics i al President del Parlament, perquè considero que no és responsabilitat sola del seu Departament de tenir una decisió valenta en el camp esmentat, sinó que necessitarem la complicitat de tothom per tal d'iniciar canvis importants en benefici d'una societat que avança, si no ho aturem, cap a una pandèmia de malalties cròniques.

El rei que confitava festes

Per Montserrat Llobet

"Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."

Jaume Colomer

MORALINA

Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:

El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.

El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarquies, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.

Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions. No s’han de confondre les festes del conte amb la majoria de “festes enllaunades” que ofereix la nostra societat a través d’activitats d’oci per masses.

En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori, però la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.

Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem.. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten solament sembla que sigui possible formant part d’alguna associació ciutadana. Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.

No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!

Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però això no és veritat. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.

Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel·lícules.

El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.

També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que no hem de pensar, per què ja ho fan per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.