L’abstenció guanya les eleccions, i potser no és una mala notícia

Germà Pelayo

L’abstenció ha sortit victoriosa de la cita electoral per triar els representants del Parlament l’1 de novembre, amb un nombre total de no votants de 2.253.417 (43,23% del cens electoral). La segona força, CiU, li segueix a distància amb un nombre de seguidors que no hi ha arriba a la meitat, només de 928.511 (17,81 %). L'abstenció ha estat guanyadora en cadascuna de les demarcacions electorals, i a Barcelona, capital de Catalunya.

Si l'abstenció fos comptabilitzada políticament, aquesta majoria silenciosa estaria representada per 58 escons, el que donaria als nostres no votants un avantatge relativament còmode per governar en minoria, o bé podrien pactar amb qualsevol de les tres forces següents per superar els 68 escons necessàries per la majoria absoluta.

Un altre supòsit és que les cinc, (ara sis), forces parlamentàries, s'unissin per boicotejar als i les abscèmies electorals per tal de "salvar la democràcia" de la incertesa que provocaria un govern d'abstencionistes... (Ho podrien fer en quatri-, penta- o hexapartit, facin vostès la seva combinació preferida a partir de la distribució eventual dels 77 escons restants: CiU 27, PSC 21, ERC 12, PP 8, ICV-EUA 7, Pciut 2).


Lamentar l'abstenció i curar-se en salut

El nombre de no practicants del vot ha augmentat significativament d'un 5,8 % respecte el 2003, i els nostres liders s'han limitat a lamentar aquest augment. Es tracta de declaracions rutinàries que no ofereixen solucions al que per a ells és un problema en si mateix (i no un efecte d'altres problemes més profunds), però al mateix temps contribueix a crear un estat d'opinió que estigmatitza aquesta actitud tractant-la d'irresponsable. Qui no ha sentit o no ha dit mai l'anatema: "no has votat, no et queixis desprès"? quin mitjà de comunicació, investit d'una funció moralitzadora que no li pertoca, no ha contribuit a estendre'l?

La manca d'immaginació (sinònim d'un estat de conservadurisme real i crisi generalitzada) de la nostre classe política, limita les possibles alternatives a l'abstenció a imaginar noves formes de proselitisme.

Els nostres preocupats liders diuen que cal fer alguna cosa devant del "fenòmen" de l'abstenció, però per elles i ells aquesta preocupació es limita a unes breus declaracions de tant en tant i al mateix temps es barreja en una menys confessable preocupació sobre què fer per captar l'anomenat vot indecís. La seva solució a un problema causat en part per la seva forma de fer i gestionar, és guanyar poder en tractar de captar nous adeptes. No és ni serà repartir i gestionar bé aquest poder. Si no t'agrada el brou, dues tasses...

En conclusió, l'únic que fan és lamentar-se perquè en el fons no els hi preocupa gaire l'abstenció, mentre no qüestioni seriosament l'estabilitat de la seva democràcia-espectacle, i d'aquesta estabilitat ja s'encarreguen en bona part els poders fàctics mundials i bona part dels mitjans més poderosos que els hi fan costat.


Hi ha motius per votar... i per no votar

Però la realitat és tota una altra i més diversa. Quines són les motivacions dels votants alhora d'exercir el seu dret a vot? les raons porten a una gamma ampla de tipus de vot: vot ideològicament fidel, vot clientelista, vot protesta, vot nòmada, vot ocasional (quan no hi ha res millor a fer aquell dia), vot induit (per fer callar els pesats o pesades que t'han aconsellat), vot "del mal menor", vot per a veure qui l'encerta... i sovint també una barreja de 2 o més d'aquestes i altres movitacions.

Però també entre els no votants hi ha una diversitat de raons significativa: no-vot despreocupat, no-vot ideològic (antisistema), no-vot protesta ocasional, no-vot "obligatori" (el de molts immigrants que no poden abstenir-se de pagar impostos) i també les combinacions d'aquests i altres raons són possibles.

En definitiva, l'estigmatització dels no votants és una trasgiversació del mateix principi de la democràcia, segons el qual haurien de ser les persones les que dictin les regles de joc, i no aquestes les que servissin per classificar-nos entre demòcrates bons i dolents.

Si les regles de joc no serveixen cal canviar-les, i no desplegar la retòrica hipòcrita de laments perquè els altres se les salten.

Transició cap a la democràcia participativa?

Depositar el vot un sol cop cada quatre anys (1 dia entre 1460), o molt més ocasionalment, dir tan sols un "si" o un "no" als blocs programàtics tancats que representen les opcions dels escasos referèndums (hi han hagut molts pocs al llarg del segle XX a l'Estat Espanyol), són exemples paradigmàtics de que els règims representatius són exercicis de democràcia reduïda a la més mínima expressió, sobre la qual hom preten que rau la legitimitat de l'Estat.

Un sistema de representació que fou inventat fa més de 200 anys per ressoldre els problemes d'aquella época, i que no ha tocat una coma dels seus fonaments per adaptar-los al contexte i als problemes actuals.

Aquesta limitació estructural dels règims representatius per esdevenir políticament responsables devant de la seva ciutadania, més enllà de la incapacitat o la falta de voluntat de responsables polítics, partits, governs, (o del context econòmic, social o cultural) es preten subsanar des de fa pocs anys amb alguns exercicis esporàdics de democràcia participativa, gairebé sempre a escala local.


Generalitzar la participació ciutadana vol dir fer-la disponible per a tothom, sense esperar augmentar el nombre de participants a curt termini.

Però la crítica més important al desenvolupament i la generalització d'aquesta democràcia participativa ha estat feta desprès de constatar que l'interés ciutadà per la participació era molt limitat. Un exemple en són les Associacions de Veïns i un altre els Consells de Barri i altres entitats creades pels ajuntaments al nostre país. Més lluny, a Suïssa, els referèndums que es convoquen regularment presenten uns nivells d'abstenció elevada que són mostra de que només a una minoria de la població li preocupa realment molts dels problemes tractats.

Estranyament, aquest "abstencionisme" participatiu a fóra i aquí és l'excusa perfecta per qüestionar el valor d'un model emergent i plural de democràcia, mentre al mateix temps no qüestiona o fins i tot reafirma la validesa d'un altre model, l'actual, homogeni, minimalista i caduc.

Fer de la quantitat l'aspecte central de la participació és caure novament en la visió productivista i mecànica que ens ha portat del desenvolupament econòmic al consumisme exacerbat i destructor del medi ambient. La qüestió no és de saber quanta gent vota ni quanta gent participa o pot arribar a participar (en referèndums regulars, en consells ciutadans oberts i amb real capacitat de decisió, i en d'altres experiències) sinó que la participació sigui disponible per a tota la ciutadania, per a totes les competències públiques sense exclusió, i amb caràcter vinculant.

Reglamentar la generalització de la democràcia participativa, encara que sigui amb índexs de participació baixos, és la forma més pràctica de fer a mig i llarg termini, de la cultura participativa, el centre de la democràcia, i d'estendre-la a altres sectors de la societat, com ara l'educació, els mitjans, els negocis, les relacions personals, etc. Es l'única manera d'aconseguir més participació en el futur, i que les noves generacions assumeixin que la seva opinió, i no només el seu vot, és fonamental per anar d'una societat passiva i consumidora de política espectacle, a una altra de més democràtica i en conseqüència més justa.