Polítics: Compliu o marxeu!

Una altra opinió dels diaris...

Los 'dipuvagos' del Congreso

Pablo A. Iglesias.- Ahora que llegan las vacaciones, no pienso echar de menos las tardes de los martes y los miércoles en el Congreso de los Diputados. Procuraré no acordarme de que sus señorías llevan sin trabajar desde el 2 de julio. Salvo excepciones, no sólo tienen dos meses de descanso en verano, además cuentan con el mes de enero íntegro para su retiro particular. Todo ello sin olvidar que los lunes y viernes están reservados para dedicarse a sus labores en las correspondientes circunscripciones provinciales. Vamos, todo un estrés. Mientras esté en la piscina tumbado al sol, me acordaré de unos cuantos diputados que merecen la pena como personas y como políticos. Soy de los que siempre ha pensado, piensa y pensará que el ser humano está por encima de todas las cosas. Como tal, a los parlamentarios me gusta mirarles como personas para entablar conversación con ellos. Por cierto, con algunos suele resultar de lo más divertida, interesante y provechosa.

Visto así puede parecer que los diputados trabajan poco, pero no es del todo cierto. Hay de todo, como en la viña del Señor. Quienes pertenecen a partidos pequeños suelen hacer auténticos milagros para acudir a todas las sesiones, estar presente en sus comisiones correspondientes y presentar cuantas iniciativas pasen por su cabeza. No es fácil. Son muchas cosas para muy pocas personas. En los grandes partidos también los hay muy atareados. Los responsables de cada grupo suelen trabajar de sol a sol o, mejor dicho, desde que por la mañana se apaga la bombilla del despacho hasta que por la noche toca encenderla. Pero hay una gran mayoría de diputados, quizá podamos hablar de unos 200, que viven de apretar el botón de voto cuando un compañero -situado más abajo y correctamente informado- les indica con una seña el pulsador que deben presionar. Su mayor preocupación suele consistir en elegir el hotel donde pasar la noche, el restaurante donde quedar con los amigos y la hora a la que coger el avión de regreso a casa. No debe de ser fácil vivir tres de los siete días de la semana lejos del hogar, pero a buen seguro lo compensa el sueldo, el portátil que les regala el Congreso, el teléfono móvil, el vale para autopistas, la tarjeta para pagar los taxis y los descuentos para volar con Iberia. Pese a todo, creo que los políticos cobran poco dinero. Si los sueldos fueran mejores, los partidos no serían una carrera profesional y tendríamos a la élite del país en los escaños.

Para colmo, al nuevo presidente de la Cámara Baja se le ha ocurrido una idea que él debe de considerar brillante pero que puede dilapidar de una vez por todas el escaso prestigio y respeto que los ciudadanos tienen depositado en el Parlamento. El socialista -de militancia, que no tanto de ideología- José Bono pretende cambiar el horario laboral del Congreso para que sus señorías sólo tengan que asistir al Pleno los martes y miércoles. Dos días por semana. Cree que así se agilizaría el trabajo parlamentario y se reducirían esas imágenes con los bancos vacíos durante los debates. Lo cierto es que intensificar el trabajo con jornadas maratonianas de 12 y 14 horas sólo sirve para extender la sensación de que los diputados no trabajan. Bono piensa que esta fórmula ayudaría a los diputados a conciliar trabajo y familia. Quizá sea cierto. Pero olvida el derecho a la conciliación de ujieres, policías, camareros, taquígrafos, periodistas, informáticos y asistentes que habitualmente trabajan de sol a sol en el Congreso. Bono no se acuerda de ellos. Debería imperar la racionalidad. Pero pedir sensatez en la casa donde nuestros políticos se tiran los trastos a la cabeza puede que sea pedir demasiado.

Càrrecs de confiança (opinions als diaris)

Los cargos de confianza

JUAN JESÚS RODERO. Uno de los usos y abusos que más se han prodigado y deteriorado dentro de la democracia española es el de los llamados cargos de confianza, puestos de trabajo en las instituciones nombrados a dedo por los grupos políticos, en especial por los que tocan poder, pero sin que se encuentren excepciones. A la hora de repartirse los puestos de designación directa, como también se les denomina, no suele haber problemas en ayuntamientos, diputaciones y demás, como no les hay tampoco a la hora de ponerse ellos mismos sus sueldos, dietas y otros emolumentos.
Corporaciones e instituciones en general gobernadas por unos o por otros aparecen plagados de consejeros, asesores, técnicos y auxiliares al servicio exclusivo de aquellos que les eligen y nombran. Es lo mismo que se trate del Gobierno de la nación, de los gobiernillos regionales o de los equipos de gobierno locales. Cada cual barre para su casa y para los suyos. Sería imposible, al menos en una democracia tan poco transparente como ésta, saber cuántos cargos de confianza están al servicio de La Moncloa. En Castilla y León, se ha comentado y nadie ha desmentido que los puestos de designación directa de Herrera y los suyos andan por el centenar. Aquí mismo, en Zamora, parece que en la Diputación no hay menos de una quincena, ocho de los cuales son para el PP y el resto para la oposición: PSOE, IU y Adeiza. Otro tanto, como se sabe, ocurre en el Ayuntamiento de la capital. Y todo ello, ateniéndose sólo al personal elegido a dedo por la presidencia y los demás grupos integrantes, sin contar los muchos contratados a lo largo del tiempo por la puerta de atrás, algo en lo que PP y PSOE se han llevado siempre la palma.
Ante lo cual, la ciudadanía, que asiste estupefacta e indignada a este estado de cosas, se pregunta para qué están entonces los funcionarios. Antaño, alcaldes y gobernadores civiles y presidentes de Diputación, tenían apenas una secretaria o secretario y un auxiliar administrativo a su servicio, elegidos entre el personal de la casa, naturalmente, y les bastaba para cumplir su misión, muchas veces incluso más brillantemente que en la actualidad. Lo de la austeridad, pese a la acarreada congelación de sueldos de altos cargos, parece que no les afecta. Ahí tienen al presidente Herrera que se va a Brasil con un séquito de un centenar largo de personas y luego a Cuba, mientras los castellano-leoneses pagan tales derroches. Por eso hay que tachar de ejemplar al nuevo alcalde de Estepona, un socialista que no parece dispuesto a seguir algunos pasos de los suyos y que ha centrado su política en la contención del gasto público, destituyendo como primera medida a 25 cargos de confianza que tenía el anterior mandatario municipal, también del PSOE e imputado por presunta corrupción urbanística. Valiente el hombre, porque entre los que ha echado estaba la hija del presidente del Senado. Algunos dicen que esto del dedo sirve para disminuir el paro, pero en todo caso es algo tremendamente injusto e insolidario porque ya se sabe que únicamente los que tienen padrinos se bautizan.

laopinióndezamora.es » Opinión

Miquel López Crespí - Memòria històrica | QUINS($)OUS!

Sueldos Publicos de Políticos españoles:Sindrome de Taguas

Diari de Girona - Catalunya - Els partits han rebut prop de 4 milions en 6 anys a través de les seves fundacions

El Síndic no és independent

Una delegació de respolis ha estat rebuda pel Síndic de Greuges. El propòsit era que s’interessés d’ofici per obtenir resposta dels Presidents de les Diputacions de Girona i Barcelona, els quals havien estat interpel•lats per part d'aquesta xarxa ciutadana sense resultat, l'un per l'increment desmesurat del seu sou, i l'altre per acumular càrrecs de dedicació exclusiva i disposar també d'uns ingresos exageradament elevats.

La Diputació de Girona havia acordat en el primer plenari de l’actual legislatura un increment del 42% del salari del seu president, Enric Vilert (ERC). A la demarcació de Barcelona, Celestino Corbacho (PSC-PSOE) ingressa, en qualitat de president de la Diputació, una quantitat superior al salari del President del Govern espanyol, per una activitat que no exerceix amb dedicació exclusiva sinó compartida amb el càrrec d'alcalde de la segona ciutat en nombre d’habitants de Catalunya, l'Hospitalet de Llobregat.

Aquests fets portats al Síndic, i d'altres pràctiques similars a d'altres institucions que Respolis denuncia, reclamen correcció des de la perspectiva de l’exercici democràtic del dret a la informació, a una despesa pública amb criteris d’eficiència i economia, i a la distribució equitativa dels diners públics, entre altres drets que poden lesionar actituds com les que denunciem. Es per això que hem entès que aquests indicis eren suficients per motivar d’ofici l’actuació d'aquesta institució.

Però a resultes de la trobada, volem fer pública la nostra incredulitat per l’actitud de la persona que ostenta el càrrec, el Sr. Rafael Ribó; el qual s'ha negat a considerar el fons de les nostres peticions, amb les que ha manifestat un desacord general i ha considerat gairebé insultants en alguns dels punts expressats.

Aquest capteniment ens sembla un altra indici del distanciament creixent entre la classe política i les reivindicacions ciutadanes. La persona que ocupa aquesta alta institució del nostre sistema democràtic, hauria de saber distanciar les seves opinions personals o polítiques i atendre degudament l’objectiu principal de garantir el dret dels ciutadans a una bona administració. Es posa igualment de manifest la necessitat de que el Síndic ha de ser una personalitat de reconeguda trajectòria i prestigi, al marge dels hàbits i actituds de la política partidista, i de ben provada independència que faciliti la imparcialitat i fermesa adequada quan calgui actuar davant les responsabilitats administratives relacionades amb els partits polítics parlamentaris.

IU demana crear una Oficina de Defensa de l'Elector per controlar les promeses electorals falses

R. D.

Algunes promeses electorals es difuminen al llarg de les legislatures. I tornen cíclicament durant les campanyes electorals. És per això que IU ha proposat una idea novedosa que buscaria pal·liar aquesta situació. Segons ha afirmat a València el coordinador general de la formació, Gaspar Llamazares, l’Oficina de Defensa de l’Elector “servirà per a controlar que les promeses i castells en l'aire realitzades en campanya electoral pel PSOE i el PP es compleixin i es deixi d'enganyar als votants”.

El líder d’IU ha assegurat que la ciutadania esta “esgotada, confosa, farta de tanta irrealitat” i ha indicat que el naixement d’aquesta oficina suposaria un control de les campanyes i precampanyes. “No pot ser que alguns omplin els seus discursos de promeses electorals que saben que no es duran a terme”. Una de les promeses més famoses és la que va fer el 2003 el presisdent del Govern d’Espanya, que va assegurar que acceptaria l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Un tacticisme de CiU —conegut com a pacte Mas-Duran-Zapatero— va trencar la promesa poc després que la cambra catalana votés afirmativament el text estatutari (30 de setembre de 2006), en un clima d’oposició radical per part del PP.

El candidat d’Esquerra Unida i Republicana al País Valencià, Antonio Montalbán, ha indicat que “no pot ser que les paraules manquin de valor” i ha afirmat que el projecte que encapçala s’oposa als “projectes que busquen guanyar vots però estan buits de realitat”.

Font: eldebat.cat

Carta oberta a la Consellera de Salut

Us adjunto una carta d'en Josep Pàmies (pagès i membre d'Slow Food). Entenc que us pot semblar una mica llarga, us he resaltat en blau el més important, però la trobo tant interessant que us l'havia d'enviar. Només seran uns minuts, si voleu més info la podeu trobar a:

http://joseppamies.wordpress.com/stevia/carta-oberta-a-la-consellera-de-salut/

Gener 17, 2008 por joseppamies

CARTA OBERTA A LA CONSELLERA DE SALUT
DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Conselleria de Salut
Generalitat de Catalunya
consellera.salut@gencat.net
Travesera de les Corts,131-159
08028 Barcelona

Molt Hble. Sra. Consellera Geli,

Soc Josep Pàmies, pagès de Balaguer, membre de Slow Food i Assemblea Pagesa de Catalunya, entitats preocupades per l'alimentació com a font de salut. Sé que és difícil que aquesta carta arribi a les seves mans, però espero que la persona o persones que filtren la seva correspondència entenguin els motius que em porten a intentar-ho.

A nivell personal des de fa una pila d'anys intento recuperar per l'alimentació humana tot un seguit de plantes mal anomenades "males herbes" totes elles amb una o altra propietat preventiva de malalties. He pogut introduir al mercat amb molta dificultat noves amanides provinents d'aquestes "males herbes" que fins fa una dècada jo mateix eliminava amb herbicides, donada la formació química de producció agrícola que havia rebut. Seria molt llarg d'explicar, però he pogut fer aquests últims anys una reconversió de la meva manera de produir aliments, cap una forma més segura per la societat, sense tant arsenal químic del que encara avui els pagesos tenim a l' abast.

Descobrir als 59 anys l'engany de la indústria dels fitosanitaris agraris, íntimament lligada a la industria farmacèutica, descobrir a la meva edat que he col·laborat, segurament, a que les malalties cròniques de la societat hagin augmentat de la forma que ho estan fent, en bona part degut a una alimentació tan plena de residus pesticides, antibiòtics, hormones, etc. Descobrir que en aquesta vida tot s'està convertint en negoci i que les malalties cròniques (diabetis, càncer ,obesitat, al·lèrgies , hipertensió, colesterol, etc., són un filó inesgotable de beneficis per la industria farmacèutica, descobrir que la majoria d'aquestes malalties cròniques serien en bona part evitables o curables amb un canvi cap una alimentació més natural, potenciada per l'aplicació rigorosa de les propietats de moltes plantes medicinals, que podem tenir al nostre abast amb un cost ridícul, en front el robatori descarat que la industria farmacèutica exerceix sobre el pressupost sanitari públic. Conèixer les opinions d'un Premi Nòbel de Medicina, Dr. Richard J. Roberts, que assegura que la indústria farmacèutica obliga als investigadors a reconvertir un fàrmac que podria curar una malaltia en un altre que la perpetuï com a crònica; o bé, l'opinió de la monja catalana, Teresa Forcades, Doctorada en medicina, que acusa de forma valenta els interessos criminals de la indústria farmacèutica.

Davant aquest panorama que he pogut constatar com a real, puc optar per dues opcions: una, callar resignadament i esperar que les Autoritats Sanitàries ens ho resolguin tot; o bé, col·laborar activament des de la societat civil en aquest esperit que vostè, honorable Consellera va iniciar en intentar introduir dins la Sanitat Pública, alguna de les medicines alternatives menys agressives que la dominant.

Sé que com a persona sensible, vostè i bona part de polítics, pensen que caldria redreçar aquesta bogeria en la que hem entrat tots plegats sense adonar-nos-en, donat que durant molts de temps, gairebé tothom pensàvem que aquest model que s'ha anat imposant, era un model que ajudaria a prosperar a la humanitat. Però també sé el difícil que ha de ser iniciar i consolidar un canvi en aquest tema tan important, donats els grans interessos econòmics que hi ha al darrera.

Fruit d'haver optat per col·laborar activament en fer possible un canvi en els hàbits alimentaris que comportin salut i no malaltia, vam començar a etiquetar els vegetals que comercialitzem (a l'empresa que tenim amb el meu germà) amb les propietats que havíem extret del Vademècum de Farmàcia (quina ironia) i del Dioscórides. Intentàvem fer de pont entre aquests sabers populars de medicina tradicional, tan coneguda pels nostres pares i avis, i una societat cada dia més urbana i desconnectada d'aquests coneixements. La sorpresa va ser, quan el Desembre del 2004, el Delegat a Lleida de Sanitat Sr. Barranco, ens obre expedient, requerint-nos a deixar d'etiquetar amb les propietats, tots els vegetals que comercialitzàvem sota l'amenaça de la sanció corresponent.

Analitzant la legislació en que s'emparava aquest requeriment, el Reial Decret 1334/99 de 31 de juliol sobre normativa d'etiquetatge, vam poder constatar que la prohibició d'etiquetar un aliment amb les seves propietats és per tots els aliments, menys per un grup de luxe que són els lactis i les aigües minerals. Aquests dos sectors, monopolitzats perillosament cada dia més per unes poques empreses a nivell planetari, poden etiquetar, per exemple, amb les propietats d'un Omega 3 afegit a les seves llets o margarines i una sardina o el gra de lli, molt rics en Omega 3, no poden etiquetar-se amb les mateixes propietats! Per què aquesta discriminació? No és més sa i natural ingerir l'omega 3 racionalitzant la dieta amb peix blau, gra de lli o cereals integrals, que consumir en excés aquests lactis perquè l'enganyosa publicitat ens diu que porten Omega 3 afegit?

Atemorits per la decisió del Sr. Barranco de prohibir-nos etiquetar els nostres vegetals amb les seves propietats, vam decidir, molt al nostre pesar, fer-li cas i retirar de les etiquetes una informació que considerem molt valuosa. Però durant el 2007 i desprès de comprovar l'efecte tan extraordinari que tenia entre centenars de diabètics una planta que cultivem, la Stevia Rebaudiana, vam decidir tornar-la a etiquetar amb les seves propietats. L'stevia consumida en fresc o en infusió actua com un regulador del nivell de sucre a la sang en quasi tots els diabètics tipus II i en un bon percentatge dels de tipus I, de la funció hipotensora, és capaç de treure l'ansietat pel menjar a molta gent obesa. Finalment, ens vam adreçar a l'IDIAP (Institut d'Investigació en l'Atenció Primària depenent formalment del Institut Català de la Salut, que vostè Sra. Geli dirigeix, a fi i efecte d'oferir-los l'experiència en aquests centenars de diabètics).

El resultat d'aquestes dues actuacions ha estat el següent :

La Gerent del IDIAP, sra. Concepció Violant, es va interessar ràpidament pel tema, es va ficar en contacte personalment amb mi i el primer bon dia va ser, " de quin capital disposa sr. Pàmies, per poder finançar un estudi d'administració d'stevia a diabètics?", informant-me de que l'IDIAP, malgrat dependre de l'Institut Català de la Salut, era una Societat Anònima i per investigar calia que les empreses (em va ficar l'exemple de la Danone) aportessin el capital suficient per fer possible la investigació. Al criticar-li aquesta manera de fer les coses i en informar-li que jo no pretenia cap benefici particular com podia pretendre Danone, sinó col·laborar en què la Sanitat Pública fos coneixedora de les propietats d'una planta, que els propis diabètics es podrien cultivar fins i tot al seu balcó, amb la millora corresponent de la seva salut i de retruc de les finances públiques dedicades a Sanitat, fredament se'm va treure de sobre, recomanant-me que busqués jo mateix metges de família, que redactessin un bon projecte d'experimentació, que l'hi féssim arribar i a partir d'allí, sense assegurar-me res, mirarien de fer recerca d'alguna subvenció pública.

Com puc jo trobar un equip de metges, si la majoria que conec tenen pànic de comprometre's en un altra visió de la medicina que no està ben vista a nivell oficial? Qui finança els 70 assajos clínics amb nous medicaments que actualment porta a terme amb pacients, l´IDIAP i majoritàriament amb diabètics? És al menys curiosa la coincidència en que una empresa làctia, la DANONE, fos l'exemple que em fiqués la Dra. Violant. Estarà DANONE ja pensant en nous iogurts antidiabètics amb Stèvia afegida?

El resultat de l'altra actuació, la de tornar a etiquetar, almenys la Stevia Rebaudiana que comercialitzem, ha estat una resposta més dura. Mitjançant una comunicació del Departament de Sanitat i Seguretat Social ens tornen a prohibir etiquetar amb les propietats la dita planta, afegint ara la prohibició de la seva venda, acusant-me d'infringir la Llei de Protecció de la Salut, de juliol del 2003, amb l'amenaça d'incoar expedient sancionador i ficar en alerta al SCIRI (Sistema de Coordinació d'Intercanvi Ràpid d'Informació ) per procedir a la retirada del producte que hi pugui haver al Mercat.

Considero Sra. Geli , que si vostè disposés de l'experiència que estem tenint en centenars de diabètics sobre l'efecte de l'stevia en la regulació del nivell de sucre en la sang i de la hipertensió associada; que si sabés que al Japó, Brasil, Argentina, Colòmbia, Xina entre altres països s'utilitza massivament aquesta planta amb gran èxit i sense cap contraindicació; que existeixen centenars d'estudis clínics publicats d'investigació amb rates i humans amb resultats extraordinaris, vostè Sra. Geli, que li suposo bons sentiments, actuaria ràpidament en benefici d'un col·lectiu tan nombrós com és el dels diabètics.

Tingui en compte també que, la Coca Cola desprès que el Govern del Japó l'obligués a substituir de la Coca Cola light, l'edulcorant químic Aspartame pel natural stevia, ara farà uns vint anys, ha anunciat fa uns mesos, que ha patentat l'aplicació de l'stevia en vint-i-quatre productes alimentaris, com un edulcorant natural que revolucionarà la indústria perniciosa dels sucres naturals i químics.

Catalunya no té el dret de ser pionera en alguna qüestió d'ús social dels aliments? Hem d'esperar sempre a que els grans poders econòmics de l'agro-farma-indústria s'apropiïn del que la humanitat podria tenir d'una forma senzilla i natural al seu abast? La OMS vaticina que pel 2030, un 25% de la població mundial serà diabètica per culpa bàsicament de l'alimentació actual i que per aquesta sola malaltia pot entrar en crisi tot el sistema sanitari, si aquí sumem el càncer, l'obesitat, hipertensió, al·lèrgies… també produïdes en bona part per l' alimentació, el panorama pot ser dramàtic tant a nivell de cost econòmic com de qualitat de vida de les persones.

Pesi a qui pesi, però l'stevia serà una planta que obrirà escletxa en aquest món tan brut de l'alimentació i la farmàcia ja que són milers les plantes que tenim al nostre abast i amb propietats extraordinàries i desconegudes per la immensa majoria de la societat. Darrerament l'organització Slow Food ha escollit la stevia com un símbol de resistència a aquests despropòsits i som cada dia més els que creiem que amb la salut i l'alimentació no s'hi pot jugar i si hem de fer honor a Hipócrates (Pare de la medecina) i al seu lema "que el teu aliment sigui el teu medicament", crec que tenim un camp de treball enorme il·lusionant per recuperar l'esperit Si fos del seu interès el tractat en aquesta carta, li ofereixo la meva disponibilitat per mantenir una reunió amb vostè per tal d'ampliar-li informació. D'aquesta carta, Sra. Consellera, trametrem còpia a altres Conselleries que podrien tenir interès i relació en temes d'alimentació, comerç, medi ambient i economia. Així com, als caps de tots els Partits Polítics i al President del Parlament, perquè considero que no és responsabilitat sola del seu Departament de tenir una decisió valenta en el camp esmentat, sinó que necessitarem la complicitat de tothom per tal d'iniciar canvis importants en benefici d'una societat que avança, si no ho aturem, cap a una pandèmia de malalties cròniques.

El rei que confitava festes

Per Montserrat Llobet

"Hi havia una vegada un rei que vivia al país de la gresca. Els seus súbdits, val a dir-ho, eren els més treballadors del món. Però quan es reunien, en acabar la jornada de treball o bé els diumenges, en sabien tant i tant de cantar, ballar, jugar i contar rondalles, que s’hi passaven hores i hores d’allò més divertits. Cadascú feia allò que sabia i entre tots ho feien tot. I com que la festa els reunia tots, rient i ballant, discutien dels problemes i buscaven solucions.

Al rei no li agradava gaire tot això: no volia que la gent pensés en els problemes. Creia que si, en comptes de fer gresca, treballessin més i descansessin per poder treballar, la producció del país seria més gran i tothom seria més ric.

I quan va arribar el temps de fer confitures, el rei va agafar totes les festes i, sense que ningú no el veiés, les va ficar dins d’un gran pot de terrissa, ben i ben tapades, al costat de les altres confitures. I per tal que ningú no ho agafés, va escriure-hi un rètol ben estrany, que deia: «CONFITURA DE JULIVERT».

Ja podeu comptar quina va ser la decepció de la gent en veure que no tenien festes! És cert que treballaven com abans, però tristos i desganats. És cert que tenien més riqueses, però no es reunien mai per riure ni festejar res. Tots enyoraven cada cop més les festes, i cada cop estaven més cansats d’aquella vida tan avorrida.

I el rei feia l’orni: sempre trobava excuses per fugir del tema. I si algú hi insistia massa, l’enviava a fer algun encàrrec a l’altra banda del món.

Molts anys després, el cuiner de la Cort un dia va haver de fer un dinar exòtic per què el rei tenia convidats de terres llunyanes. El menú previst era: Picarelles de tortuga, Papallones rostides amb cardots, Gripaus de mar amb suc-suc i Confitura de la bona.

El cuiner va anar al rebost a buscar la confitura i buscant la més exòtica, va voler tastar la de julivert per què no en coneixia el gust. La va destapar davant el rei, i de dins el pot van començar a sortir festes i més festes i encara més festes: totes les que el rei havia confitat.

Tothom va obrir un pam de boca en veure aquella munió de festes confitades. I la tristor es va tornar alegria. I la gent va començar a celebrar, l’una rera l’altra, totes les festes que no havien fet des feia anys. Era una festa permanent. Ja us podeu imaginar si en va ser de divertit! I el país de la gresca va tornar a la normalitat: la gent tornava a treballar, però també a riure, a cantar, a dansar, a jugar, a contar històries, a parlar dels problemes i a trobar solucions...
I des d’aquell dia, abans de començar qualsevol festa, tots els súbdits del país de la gresca mengen melmelada de julivert. I us ben asseguro que, d’això que us he contat, tot allò que no és mentida és ben veritat."

Jaume Colomer

MORALINA

Per arribar a la moralina d’aquest conte ens serà útil observar els seus personatges:

El poble és la nostra societat: el país, la ciutat, el barri.

El rei que confitava festes representa aquelles persones amb poder que no volen que la resta pensi. Aquell empresariat, classe política, presidències, direccions, patriarquies, gerències, monarquies... i caps de tota mena que creuen que qui hi té subordinació no ha de pensar.

Per altra banda, la festa simbolitza la democràcia, és a dir, la trobada entre la gent per parlar dels problemes del poble i trobar-hi solucions. No s’han de confondre les festes del conte amb la majoria de “festes enllaunades” que ofereix la nostra societat a través d’activitats d’oci per masses.

En les festes del conte, el veïnat es pot trobar per parlar del seu poble o barri perquè viuen en el mateix territori, però la major part de nosaltres vivim en un lloc, treballem en un altre i anem a comprar fora del barri o del poble la major part del que necessitem.

Això fa que al carrer, a l’autobús, al tren o comprant, ens envolti molta gent però de diferents territoris, a la que no coneixem, coneixem de vista i en el millor dels casos ens saludem.. En el nostre dia a dia, tenir una conversa sobre els problemes socials que ens envolten solament sembla que sigui possible formant part d’alguna associació ciutadana. Es podria dir que la relació que tenim amb la gent amb què coincidim és molt simple.

No és que siguem males persones o egoistes, és que tenim la vida organitzada de tal manera que sempre anem de bòlit cap a la feina, a comprar, a fer el menjar, a netejar la casa... i no podem dedicar el temps que voldríem a la família i a parlar amb el veïnat sobre l’escola, l’assistència sanitària, les obres públiques, els transports, la festa major... Vaja, que portem una vida complicadíssima!

Per solucionar això no tenim altre remei que canviar el “xip”. El rei que confitava festes diu que viurem millor si guanyem més diners, però això no és veritat. La nostra qualitat de vida és millor quan participem en la vida social compartint el temps d’oci amb la família i el veïnat, és a dir portant un estil de vida senzill: vivint, treballant i comprant en el mateix barri per no perdre el temps anant a munt i avall, i per poder trobar moments i espais per parlar amb la nostra família, veïns i veïnes.

Això no vol dir que ara es posi tothom a córrer a buscar feina al barri o a la ciutat on vivim, que se’n vagi a viure a una altre poble o ciutat, o que de cop i volta solament compri a les botigues del nostre barri. Entre d’altres coses per què seria una “missió impossible”, i val més que això ho deixem per les pel·lícules.

El que és important és que tinguem clar què millora la nostra qualitat de vida, i que cada vegada que prenguem una decisió ho tinguem present.

També és important que no fem cas a tots aquests reis i aquestes reines que ens diuen que no hem de pensar, per què ja ho fan per nosaltres. Compartir els nostres pensaments amb la resta millora la nostra qualitat de vida i la de qui ens envolta. D’això se’n diu democràcia, ja sigui al poble o ciutat, a la feina o a casa.

Sous excessius a Sabadell?

> Vallès.

Sous gairebé de president de govern estatal

La directora de l'àrea de Presidència de l'Ajuntament de Sabadell, Montse Costa, i el director de l'àrea d'Urbanisme, Manel Somoza, tenen un sou anual de 86.885,12 euros (14,4 milions de pessetes), una xifra només 2.400 euros inferior al jornal del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que en percep 89.303, i gairebé 3.000 euros superior al de la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega (83.936). Costa i Somoza formen part del personal eventual de l'Ajuntament sabadellenc, entre el qual hi ha 21 càrrecs de confiança política més contractats pel govern municipal. En total, aquest col·lectiu, al cap de l'any, s'endú una partida pressupostària d'1.366.747 euros. Segons ha pogut saber aquest diari, el comissionat que més diners guanya és el de la Ciutat de la Música, Joan Francesc Marco, que percep 110.000 euros, això sí, finançats en part per la Generalitat. Els comissionats de Salut, Cooperació i Solidaritat, Marga Estrada, i del Patrimoni, Isaac Álvarez –exregidor de Medi Ambient i de Joventut–, s'enduen 56.666 euros l'any. Tots dos anaven a la llista del PSC en les darreres eleccions municipals. Es dóna la circumstància que la comissionada de Nova Ciutadania, Olga Jiménez, exregidora d'Entesa per Sabadell i funcionària de carrera, també guanya 56.666 euros. Un altre càrrec de confiança del govern, Josep Aran, extinent d'alcalde d'Urbanisme de Terrassa, en guanya 61.504 com a comissionat per a l'Habitatge del govern de Manuel Bustos. El cap del programa de coordinació de districtes, Crístian Sánchez (43.068 euros), formava part de la llista socialista i és secretari d'organització del PSC a Sabadell.

>Vallès. El govern del PSC de Sabadell aprova tot sol el pressupost del 2008

llegit a VilaWeb

[respolis.cat] Els sous a Rubí

Bona nit a tothom,

Sento no haver pogut participar activament al debat sobre la redacció del comunicat sobre els sous de la classe política, i no tant pel resultat que trobo molt encertat, sino per no haver arribat de passar-vos alguna informació relacionada amb el tema.

Primer és posar-vos una mica al dia del que està passant a Rubí . Alternativa Ciutadana de Rubí ha renunciat a part del sou dels seus dos regidors, al 40% dels ingressos que pertoquen al grup municipal i a acceptar la nova figura d'assessor polític del grup municipal creada en aquesta legislatura, Aquí i aquí
hi trobareu més informació.

Només dir-vos que al plè posterior a la roda de premsa que va fer ACR comunicant aquesta decisió, la resta de grups (PSC i ERC al govern, i CiU i PP a l'oposició) es van mostrar força molestos. Us copio la part corresponent del resum del ple fet pel regidor d'ACR Jordi Giménez:

Estaven tots els altres partits molt cabrejats o molestos per la baixada de sous que ens hem fet, els hi toca força la moral:

L’alcaldessa (PSC) ens va criticar dient: “...un grup municipal d’una ciutat de 70.000 hab i 80 milions d’euros de pressupost no pot treballar dedicant només algunes estones, ni fer les coses amb voluntariat...”

La Mònica Querol (PP) va demanar a l’Alcaldessa, mig en serio mig en broma (sortirà a l’acta) que elimini el nostre Grup Municipal !!!!, l’Alcaldessa va respondre que això no ho pot fer.

En el debat vàrem fer servir els arguments de que si tots el Grups es reduien el que fem nosaltres, disposariem d’1 milió d’euros més. La majoria de regidors ens va mig xiular, i en un moment algú, creiem que ens va insultar dient “burros”. Per altra banda una dona del públic, en el recés, ens va felicitar.

Els dol bastant que els demanem que redueixin els sous alts i Tubau (ERC) perversament va donar a entendre que voliem baixar els sous de tots els treballadors de l’Ajutnament

La segona és que a El Triangle 845, del 15 d'octubre venia un article J. Palomés Baños titolat "Els sous dels alcaldes i dels regidors generen polèmica" en el que informava dels augments de sous aprovats als primers plens despres de les eleccions a diferents indrets de Catalunya (Vic, Manresa, Molins...).

(Nota: enllaç per descarregar -download- l'article: http://www.box.net/shared/yz4caqpckj )

Salut

Eugeni

Controlem el sous dels polítics!

Campanya per demanar a les institucions que regulin per llei els salaris i l'acumulació de càrrecs dels responsables polítics

Fes clic aquí per signar

COMUNICAT

Retribucions dels càrrecs electes:
Canvis normatius per establir l’homologació i la frugalitat

Com a agrupació de ciutadans i ciutadanes compromeses amb la salvaguarda de la democràcia i a favor d’estructures de participació ciutadana, ens preocupa el deteriorament generalitzat de la vida política. Per això exigim que es doni prioritat a aquest principi:

"L’exercici de la política ha de ser èticament modèlic i cívicament exemplar."

La realitat, però, és que en els últims anys estem vivint en una continua regressió i cada cop estem més lluny d’aquesta orientació. És urgent i necessari emprendre reformes per aturar el distanciament creixent de la política i la ciutadania i per corregir inexcusablement els abusos que es cometen.

Avui ens ocupen les informacions sobre els SOUS que s’han autoadjudicat alguns càrrecs polítics, la qual cosa provoca profunda indignació i alarma social. Ningú s’ha d’acostar a la política per guanyar més diners ni per tenir "feina", ni tampoc ningú hauria de perdre diners per la seva dedicació als afers públics.

Aquestes son les nostres propostes al respecte:

1.- Evitar que els ingressos es decideixin entre les pròpies persones interessades; és necessari una taula de retribucions homologada pel Parlament.

Com a referència, els ingressos més alts no hauran de ser superiors a tres vegades més que dels que cobren menys a la mateixa institució, en aplicació del principi de solidaritat distributiva.

Respecte als ingressos suplementaris, els de dietes i transports s’hauran de quantificar i de justificar de manera detallada i documentada, a més de tenir un límit fixat percentualment. La resta d’ingressos suplementaris (indemnitzacions per assistències a Plens, Comissions, etc.) seran incompatibles amb la remuneració de dedicació exclusiva.

2.- Els increments successius mai hauran de superar els de l’IPC.

3.- Prohibir de manera generalitzada l’acumulació de càrrecs d’institucions diferents, incloses les de designació indirecta.

4.- Els polítics en actiu que rebin remuneracions il•legítimes hauran de ser cessats i obligats a retornar totes les retribucions que haguessin rebut en l’exercici del càrrec.

Descarrega el comunicat

Fes clic aquí per signar

Croada a Internet contra el sou de Vilert

La nòmina del president de la Diputació inspira una campanya contra les retribucions desmesurades dels polítics

Enric Vilert (ERC), president de la Diputació de Girona

El president de la Diputació de Girona, Enric Vilert (ERC), torna a desencadenar la polèmica. El republicà ha estat la inspiració d'una campanya engegada des d'internet per demana que els polítics tinguin sous «humanament raonables» i acusa Vilert de poc coherent, contradictori, i responsable de la manca de credibilitat política del seu partit. La iniciativa, que parteix del grup de ciutadans agrupats sota el portal web respolis.cat, va començar enviant una carta demanant explicacions per l'increment del 42% de la seva nòmina al president de l'ens provincial, i podria acabar en una Iniciativa Legislativa Popular reclamant la regulació dels sous i en mans del Síndic de Greuges.

RAFA GARRIDO Els ciutadans estan tips de veure com els polítics s'apugen el sou sense límit i ningú pot evitar-ho. Partint d'aquesta filosofia, el grup Respolis-Iniciativa Ciutadana per la Responsabilitat Política han desenvolupat una campanya per reclamar «una modificació del marc legal» per evitar augments desmesurats de les remuneracions que s'autoimposen els polítics i les nòmines exageradament elevades dels representants institucionals. L'inici de tota la campanya, però, està a Girona. El col.lectiu agrupa ciutadans de tot Catalunya i també de l'Estat i fins i tot d'altres punt d'Europa, però van ser dos gironins els que van donar la veu d'alarma a tot el grup, segons ha explicat a diaridegirona.cat un dels impulsors de la iniciativa, Germà Pelayo. En comprobar que Vilert cobrava 7.000 euros mensuals de sou i una nòmina anual de 98.000 euros que supera la del president del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, -gràcies a la notícia que va publicar l'edició impresa de Diari de Girona-, Respolis es va posar en marxa i va voler engegar una campanya per demanar «coherència» al president de la Diputació.

Per començar, van enviar una carta -a la què ha tingut accés diaridegirona.cat- a Vilert demanant-li explicacions per l'increment del 42% de la retribució del càrrec. Tot i fer-li arribar la missiva per 3 canals diferents i tenir el convenciment de què el president de la Diputació l'havia rebut, des del despatx de Vilert ningú els ha respost. I és que al col.lectiu estan segurs de què al republicà no li interesa massa entrar a justificar el seu sou, com ja asseguren que han comprobat llegint les seves declaracions a Diari de Girona quan va esclatar l'escàndol de la seva nòmina. A la carta enviada, Respolis explica que «des del punt de vista estrictament econòmic és completament contradictori que es proposi per un costat a les famílies un esforç econòmic i una retallada substancial dels ingressos disponibles i per altra banda un responsable d´administrar els recursos públics decideixi una mesura tan clarament inflacionària» com l'elevat incement del seu sou, i a més li pregunten si «no creu que ha de predicar amb l´exemple de moderació i adoptar una actitud de contenció que correspongués amb aquesta situació». La missiva també argumenta que no és «humanament raonable» la nova retribució del càrrec de president.

Respolis també entra en la vessant més política del republicà i li demana si «ha pensat de quina manera el seu comportament incideix en l'abstencionisme i erosiona la imatge de les responsabilitats públiques i dels càrrecs polítics». A més, el col.lectiu recorda a Vilert que ERC «reclama la desaparició de les diputacions» i li retreu si no «s´ha plantejat com pot afectar la credibilitat política del seu partit, i la seva personal és clar, que accepti aquest càrrec, a més de reforçar-lo amb incentius econòmics tan cridaners». Per últim, la carta enviada al president de l'ens provincial gironí li pregunta si «no hauria estat més coherent des del punt de vista de l´inexcusable eficiència administrativa ajustar els seus ingressos a les limitacions de recursos de la Diputació» en els projectes que desenvolupa la institució.

Germà Pelayo explica que no han rebut cap resposta i que, donat «que no ens volen donar les explicacions pertinents», el col.lectiu «estem disposats a engegar una campanya més forta recollint signatures o fins i tot impulsant una Iniciativa Legislativa Popular» en favor de la regulació dels sous i de la «moderació» en les retribucions dels polítics. Acudir al Síndic de Greuges «per tal que li requereixi directament que siguin atesos els ciutadans moralment agreujats per aquest comportament» és altra de les mesures que estan estudiant.

Vilert, però, va ser el primer, però no l'únic. I és que el sou de Vilert a fet que Respolis grati en aquesta polèmica qüestió, i una carta semblant han rebut altres polítics com el president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho (PSC), o Manuel Bustos (PSC), alcalde de Sabadell. I és que el republicà gironí ha fet vessar el got de la paciència d'aquest col.lectiu de ciutadans, que ja anteriorment ha engegat campanyes per reclamar que els polítics compleixin les promeses o que responguin davant els ciutadans assumint responsabilitats pels seus actes.

Publicat a Diari de Girona. cat - Enllaç a l'original
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2866_3_228808__COMARQUES-Croada-Internet-contra-Vilert

Comunicat - Retribucions dels càrrecs electes

Retribucions dels càrrecs electes:
Canvis normatius per establir l’homologació i la frugalitat

"L’exercici de la política ha de ser èticament modèlic i cívicament exemplar."

Aquestes son les nostres propostes al respecte:

1.- Evitar que els ingressos es decideixin entre les pròpies persones interessades; és necessari una taula de retribucions homologada pel Parlament.

Com a referència, els ingressos més alts no hauran de ser superiors a tres vegades més que dels que cobren menys a la mateixa institució, en aplicació del principi de solidaritat distributiva.

2.- Els increments successius mai hauran de superar els de l’IPC.

3.- Prohibir de manera generalitzada l’acumulació de càrrecs d’institucions diferents, incloses les de designació indirecta.

4.- Els polítics en actiu que rebin remuneracions il•legítimes hauran de ser cessats i obligats a retornar totes les retribucions que haguessin rebut en l’exercici del càrrec.

Més informació a: retribucions.respolis.cat

Carta al President de la Diputació de Barcelona

Sr. Celestino Corbacho,

Les retribucions que rebrà pel seu nomenament superen les del President del Govern espanyol: 7000 € en 14 pagues, 98.000/anuals. El seu càrrec es deriva de les eleccions municipals i és legitimat a partir de la voluntat popular, a la que es deu en darrer terme.
Es fa molt difícil entendre que s’aprovi aquest sou i li reclamem que doni resposta a les preguntes que vénen tot seguit; així pot correspondre a la transparència que ha de presidir la gestió dels interessos públics:

1.- Els increments del preu del diner que determina el Banc Central Europeu, i que afecten directament el preu de les hipoteques, es justifiquen per controlar la inflació i moderar la despesa; des del punt de vista estrictament econòmic és completament contradictori que es proposi per un costat a les famílies un esforç econòmic i una retallada substancial dels ingressos disponibles i per altra banda un responsable d’administrar els recursos públics decideixi una mesura tan clarament inflacionària. En nom del càrrec que ostenta no creu que ha de predicar amb l’exemple de moderació i adoptar una actitud de contenció que correspongués amb aquesta situació ?.

2.- Com a conseqüència dels ajustos monetaris es produirà un increment de desnonaments de famílies endeutades per pagar el seu habitatge i una dificultat generalitzada per arribar a fi de mes, de quina manera afectarà la cohesió social i el sentit comú -que rebutja que sigui humanament raonable- una diferència de salaris tant elevada, quan la mateixa Diputació de Barcelona té com a objectiu la cooperació i responsabilitat social?.

3.- En un moment en que l’abstencionisme i el descrèdit del polítics és una preocupació pels especialistes i els ciutadans en general, ha pensat de quina manera el seu comportament incideix en aquest problema i erosiona la imatge de les responsabilitats públiques i dels càrrecs polítics?.

4.- Les llistes d’espera de la sanitat, les mancances a l’atenció dels joves amb dificultats, el treball dels mediadors que s’esforcen per la integració dels immigrants, l’atenció i prevenció de la violència domèstica, la promoció de la cultura i el patrimoni històric, la conservació dels espais naturals, les actuacions d’eficiència energètica i totes les propostes dels PALS, les millores en la mobilitat, l’agricultura, la ramaderia... entre altres actuacions en les que La Diputació està compromesa es troben condicionades per la limitació dels recursos, no hauria estat més coherent des del punt de vista de l’inexcusable eficiència administrativa ajustar els seus ingressos a aquestes limitacions?

Malgrat actuacions tan criticables com les diferències salarials que són superiors d’ 1 a 10 hem de confiar en les nostres institucions i ens volem adreçar al Síndic de Greuges, en el cas (de) que no respongui adequadament als nostres dubtes, per tal que li requereixi directament que siguin atesos els ciutadans moralment agreujats per aquest comportament.

La nostra dignitat ens empeny a fer tots els esforços que tinguem a l’abast per tenir resposta. No dubti que els farem!.

Respolis Iniciativa Ciutadana per la Responsabilitat Política respolis@gmail.com

Ps. Sabem que:

El president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho, té una retribució mensual de 10.369,66 € per 14 pagues anuals. Els 4 vicepresidents de 7.814,35€ mensuals. A més, a les diputacions, hi ha un nombre variable d’assessors nomenats pels partits, que també tenen grup propi i cobren importants quantitats. Es tractaria d’una situació de corrupció a gran escala, que els partits volen silenciar perquè tots en reben beneficis.

Algunes xarxes ciutadanes comencem a denunciar aquesta situació i si el que llegeix també es sent indignat pot enviar aquesta carta o donar suport a les iniciatives que vagin sortint.

Carta al President de la Diputació de Girona

Sr. Enric Vilert,

Les retribucions que rebrà pel seu nomenament superen les del President del Govern espanyol: 7000 € en 14 pagues, 98.000/anuals. El seu càrrec es deriva de les eleccions municipals i és legitimat a partir de la voluntat popular, a la que es deu en darrer terme.

Es fa molt difícil entendre que s’aprovi aquest increment i li reclamem que doni resposta a les preguntes que vénen tot seguit; així pot correspondre a la transparència que ha de presidir la gestió dels interessos públics:

1.- Els increments del preu del diner que determina al Banc Central Europeu, i que afecten directament el preu de les hipoteques, es justifiquen per controlar la inflació i moderar la despesa; des del punt de vista estrictament econòmic és completament contradictori que es proposi per un costat a les famílies un esforç econòmic i una retallada substancial dels ingressos disponibles i per altra banda un responsable d’administrar els recursos públics decideixi una mesura tan clarament inflacionària. En nom del càrrec que ostenta no creu que ha de predicar amb l’exemple la moderació i adoptar una actitud de contenció que correspongués amb aquesta situació ?.

2.- Com a conseqüència dels ajustos monetaris es produirà un increment de desnonaments de famílies endeutades per pagar el seu habitatge i una dificultat generalitzada per arribar a fi de més, de quina manera afectarà la cohesió social i el sentit comú que rebutja que sigui humanament raonable aquest increment del 42% dels ingressos pel seu nou càrrec?.

3.- En el moment que l’abstencionisme i el descrèdit del polítics es una preocupació pels especialistes i els ciutadans en general, ha pensat de quina manera el seu comportament incideix en aquest problema i erosiona la imatge de les responsabilitats públiques i dels càrrecs polítics?.

4.- El partit que li dona suport, ERC, reclama la desaparició de les diputacions com a vestigi que son d’un centralisme imposat, que porta el mateix nom que els antics territoris romans conquerits i vençuts. Vostè s’ha plantejat com pot afectar la credibilitat política del seu partit, i la seva personal és clar, que accepti aquest càrrec i a més de reforçar-lo amb incentius econòmics tan cridaners?

5.- Les llistes d’espera de la sanitat, les mancances a l’atenció dels joves amb dificultats, el treball dels mediadors que s’esforcen per la integració dels immigrants, l’atenció i prevenció de la violència domèstica, la promoció de la cultura i el patrimoni històric, la conservació dels espais naturals, les actuacions d’eficiència energètica i totes les propostes dels PALS, les millores en la mobilitat, l’agricultura, la ramaderia... entre altres actuacions en les que La Diputació està compromesa es troben condicionades per la limitació dels recursos, no hauria estat més coherent des del punt de vista de l’inexcusable eficiència administrativa ajustar els seus ingressos a aquestes limitacions?

6.- L’explicació que publiquen els mitjans de comunicació que s’ajusta a les retribucions d’altres presidents de diputacions pel que sabem serien certes pel que fa al de la diputació de Castelló, a on el Sr. Carlos Fabra, que cobra cinc mil € menys que vostè a l’any; és conegut que aquest polític del PP apareix en casos de corrupció urbanística del País Valencià. Això contradiu la opinió de que els polítics han d’estar ben pagats per evitar temptacions. No creu que seria millor aplicar el criteri d’alguns països en els que els càrrecs com el seu mantenen els mateixos ingressos que haguessin declarat a la renda l’any anterior al nomenament?.

Malgrat actuacions tan criticables com la seva hem de confiar en les nostres institucions i ens volem adreçar al Síndic de Greuges, en el cas de que no respongui adequadament als nostres dubtes, per tal que li requereixi directament que siguin atesos els ciutadans moralment agreujats per aquest comportament.
La nostra dignitat ens empeny a fer tots els esforços que tinguem a l’abast per tenir resposta. No dubti que els farem!.

Carles Santaeulària i Serra
Respolis (Plataforma per la Responsabilitat Política)

Ps. Després de redactar aquesta carta sabem que:

El president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho, declara que ingressa 10.000 € per 14 pagues anuals. A més, a les diputacions, hi ha un nombre variable d’assessors nomenats pels partits, que també tenen grup propi i cobren importants quantitats. Es tractaria d’una situació de corrupció a gran escala, que els partits volen silenciar per que tots en reben beneficis.

Algunes xarxes ciutadanes comencem a denunciar aquesta situació i si el que llegeix també es sent indignat pot enviar aquesta carta o donar suport a les iniciatives que vagin sortint.

La democràcia en els partits polítics

La manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics són els dos motius principals que expliquen l'allunyament de la ciutadania respecte de la política

TRIBUNA
JORDI NEGRE MELÉNDEZ
Advocat i cantautor. Militant del PSC
EL PUNT – 6 d’agost de 2007

El recent article d'opinió d'Albert Bramon, publicat a El Punt el proppassat 19 de juliol, m'ha portat a decidir-me a escriure unes línies, amb l'esperança que tinguin prou interès per ser també publicades per aquest diari.

Comparteixo la preocupació del meu company de partit per la creixent desafecció de la gent cap a la política i el cert fastigueig que sent el ciutadà cap a aquest món, així com cap als seus màxims actors, els polítics.

Aquesta desafecció se l'està guanyant la tristament anomenada classe política a pols. I dic tristament perquè des del moment en què es percep els actors de la tasca política com a classe, automàticament s'està creant una diferenciació amb la ciutadania, mentre que el desitjable seria que des del poble poguéssim percebre el polític com un ciutadà que temporalment es dedica a aquesta tasca, i no com un professional de la política, tal com s'apunta a l'article.

Per mi tota relació humana és política, i és per això que m'agrada la política. Ara bé, tot i que com a organització d'un col·lectiu es podria incloure de forma genèrica en el mateix sac un partit polític i un club esportiu o una ONG, com deia el Sr. Bramon, el cert és que es tracta més aviat de vasos comunicants. La crisi de la credibilitat en els partits polítics fa que la gent doni encara més sortida a les seves inquietuds col·lectives a través de la participació en associacions i ONG diverses, sense plantejar-se en cap moment l'opció de militar en un partit.

I aquí és a on reposa, en la meva humil opinió, el problema de la política i fins i tot de la democràcia en aquest país: en el partit polític.

Dos són per mi els motius pels quals el ciutadà comú, que el que vol és tenir garantit el seu benestar i el dels seus, se senti cada cop més allunyat de la política que es practica al país: la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics.

No descobreixo res de nou quan dic que els partits polítics pateixen una greu manca de democràcia interna. L'estructura piramidal de la seva organització acaba provocant que el que haurien de ser decisions que responguessin al sentiment majoritari dels seus militants acaben essent ordres impartides des de la direcció, que són inequívocament secundades per la militància educada en el referendament de les decisions preses pels seus líders. Tots els partits tenen el mateix problema, excloent només potser els que tenen un sistema de presa de decisions assembleari, que, òbviament, poden tenir altres problemes, però que acompleixen de manera molt més clara l'ideal democràtic que hauria de representar també internament un partit polític. Aquesta cultura de manca de democràcia interna, que potser fou necessària en algun moment de la història d'aquest país, es perllonga i consolida en el temps per l'ínfima renovació generacional que experimenten els partits. I quan parlo de renovació no em refereixo només al canvi de cares i a la inclusió de gent jove, sinó als perfils dels successors polítics dels actuals dirigents. Malauradament, es potencien perfils iguals als ja existents, que acceptin i se sentin còmodes amb el funcionament intern del partit, amb el culte a la decisió indiscutida, fet que provoca una absoluta manca de dinamisme i de canvi en els partits polítics i la fugida dels mateixos polítics de qualsevol persona que no accepti aquestes regles del joc.

El Sr. Bramon ja ho apunta en el seu article: una societat amb polítics professionals és molt més manipulable que una altra amb polítics vocacionals. El problema, per a mi, és que el que l'articulista anuncia com a futur ja és aquí. La política d'aquest país la tiren endavant polítics professionals que consoliden permanentment una estructura de funcionament que hauria de ser renovada, amb noves i agosarades idees, amb llibertat i amb humanisme.

El segon motiu del creixent allunyament de la societat envers els polítics és la manca de credibilitat dels mateixos polítics, guanyada també a pols. Fa la sensació que en el món polític hi ha una certa carta blanca per a la mentida, una patent de cors que converteix en normal i acceptable el que no es permetria en altres parcel·les de la vida, que considera que per aconseguir vots hom pot vendre el producte que vulgui, sense sentir que en comprometre's està obligat a complir. Massa són les vegades en què des de la societat es copsa aquest tarannà i, a còpia d'anys, fins i tot la gent interessada en la política, fins i tot alguns militants de partits, s'acaben plantejant el vot en blanc o l'abstenció. Els tocs d'alerta ja han estat donats. Comencen a proliferar plataformes ciutadanes amb voluntat d'operar políticament, persones que ja no creuen en els partits polítics i en els seus representants.

Cal una reforma que només pot fer-se internament, amb voluntat de canvi, amb honradesa i amb preocupació real per l'ideal democràtic, no únicament per la supervivència i victòria del partit.

Als partits polítics

Lluís M. Xirinacs,
(Demòtica, p. 18 Font: http://www.assemblea.org 4.2.2000)

No en sé massa de políticologia. Els partits polítics, probablement, tenen l´origen més o menys simultàniament a Anglaterra – tories i wighs – i França amb les diferents posicions físiques dins de l´Assemblea Revolucionària – Muntanya, Jacobins,... –. Potser llur primera funció important fou endegar campanyes electorals, com a intermediaris entre les masses ingents d´electors individualitzats (àmbit privat) i l´Estat (àmbit públic). Crec que encara ara és la funció principal dels partits nord-americans. Entrat el s.XIX evolucionaren a Europa com a partits de masses. Quant més afiliats millors. Llurs vots eren els més segurs. Propiciaven espectaculars accions de masses al carrer. Sovint atemorien l´electorat indecís amb llurs demostracions de força. Al canvi de segle, especialment Lenin introduí la nova forma de partit revolucionari a l´estil militar preparat per a la presa de poder mitjançant un cop d´estat sovint violent, organitzat des de la clandestinitat. A aquesta mena de partit succeí, quan fou exitosa, la forma de partit únic en el comandament de l´Estat: comunisme i feixisme. L´eurocomunisme intentà el maridatge amb partits burgesos. I, finalment, en els nostres darrers temps, els partits han esdevingut partits de quadres, grans aparells burocràtics, al cim, i pobres militants “enganxa cartells”, a la base, que s´assabenten de les decisions per les declaracions dels seus líders a la premsa. Sol no haver gens de democràcia interna. Trist final.

Tanmateix crec en l´àmbit oficial, en l´Estat, com a institució necessària en una societat complexa, contra anarquistes, si se li lleva la funció d´eina repressora de la classe dominant (com diuen els comunistes) i es limita a acomplir el servei harmonitzador d´un director d´orquestra. Per consegüent crec en els partits que opten a “conquerir” l´Estat, amb la funció de recollir les diferents sensibilitats de la gent (pluralisme). Com a laboratoris per mantenir una nova forma de societat que tracten d´experimentar en l´exercici de l´autoritat.

Els falangistes, en les darreries del franquisme, avisaven als lluitadors per la democràcia que sortirien del partit únic i anirien a raure a la “partitocràcia”. En efecte, hi hem anat a parar. El panorama polític fa pena. No ho dic jo. Ho recullo del que es diu i es veu: desinterès general i, fins i tot, desconfiança de la política, abstencionisme creixent, etc. En el moment crucial de la transició els ex-feixistes tancaren l´aixeta de la llei electoral i de la Constitució tant com pogueren i els nous partits dels anti-franquistes caigueren en la victòria pírrica d´acceptar un sistema electoral i de partits que afavorís la perpetuació en el poder dels pocs partits que guanyaren les primeres eleccions. Fa vint-i-tres anys que els mateixos partits es perpetuen en el poder – “atados y bien atados” – i que els partits extraparlamentaris s´arroseguen per terra, sense finançament, sense poder fer res de res. Els partits en el poder han segrestat la sobirania de l´arrel popular que li és pròpia. I l´administren a llur antull, lluny de qualsevol control popular. Pura endogamia i sindicatura de comptes, síndic de greuges, tribunals tots són elegits per ells i d´entre ells. Amb el poder i els recursos financers de què disposen, la temptació de prepotència és inevitable. No és un mal únic del nostre país, però en ell hi és agreujat per una legislació partitocèntrica.

Any 2000, segle XXI, tercer mil•leni. Canvi de mentalitat. Ja no veig els partits ni conspirant, ni conductors de masses, ni líders del poble, ni representants del poder de l´Estat davant del poble. A part de llur funció de laboratoris de noves formes de societat basats en sondeigs institucionals (eleccions i referèndums) o privats (consultes de les societats d´opinió) realitzats en l´àmbit estrictament privat, els veig com a servidors de la voluntat del poble organitzat en comunitats territorials amb llurs assemblees generadores de debat, consens i, per tant, de voluntat popular.

Per tal que el lector se´n faci una idea, poso un exemple pràctic, ja assajat en part per EcoConcern en les eleccions catalanes de 1999. 1. Per exemple un barri (o municipi, o comarca) celebra assemblea on determina el programa d´actuació en el barri al llarg d´un quadrienni. 2. En comptes d´assistir la gent als mítings electorals de cada partit, l´assemblea del barri convoca als representants de tots els partits a sessió electoral. 3. Els exposa el propi programa. 4. Els representants dels partits celebren consultes amb els seus dirigents. 5. En una altra sessió cada partit respon en quina mesura assumeix el programa de barri. 6. De les conclusions n´aixeca acta un notari. 7. Cadascú, del barri, vota qui vol. 8. Als quatre anys, es llegeix l´acta i es demanen comptes als partits del compliment de llurs compromisos.

Els partits: representants de la voluntat del poble en les instàncies oficials de l´Estat. Així els partits seran democràtics i l´Estat també. “La sobirania radica en el poble i tots els poders de l´Estat emanen del poble”.

Ficats en laberint que no porta enlloc del sistema legal actual i amb un sistema de finançament que propicia la corrupció, respecto la vostra dura brega, però ben sincerament us planyo. Amb tot el poder de què gaudiu quan guanyeu les eleccions, ¿sereu capaços de girar un trist full de la història i caminar cap a dies millors? O ¿serà cert que la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics?

Les campanyes "Polítics: o compliu o marxeu!” (Breu informe 2006-2007)

"Compliu o foteu el camp". Vet aquí el missatge, clar com l'aigua, que Respolis transmet als polítics que havent obtingut la confiança d'una majoria de votants, es disposen a governar. Dit d'una altra manera, ja no cal esperar més fins a les properes eleccions per sancionar la responsabilitat política. Política ficció? No s’ho creguin, aquesta campanya comença a produir resultats reals. Els hi presentem l'informe d'una primera experiència a Catalunya.

La plataforma Respolis (Plataforma per la Responsabilitat Política) ha llençat una campanya, per a les eleccions parlamentàries catalanes el novembre del 2006, i una segona per a les eleccions municipals del 27 de maig de 2007, a dues grans ciutats catalanes. En aquestes campanyes de recollida de signatures es demana als candidats que compleixin les seves promeses, així com a un conjunt de propostes elaborades en una consulta ciutadana. Si no ho fan, hauran de dimitir a mig mandat i convocar noves eleccions.

De les eleccions parlamentàries a les municipals, un gran pas endavant

Per a les eleccions parlamentàries 550 persones havien recolzat la campanya amb la seva signatura, amb la qual manifestaven el seu compromís de votar a favor de qualsevol partit que acceptés les condicions exposades amunt. Amb això no n'hi ha hagut prou per interessar als partits, però ha estat un primer pas.

Per a les eleccions municipals s'ha organitzat un debat amb les candidatures a la ciutat de Sabadell, en el qual els candidats de quatre formacions polítiques han firmat un document que conté les condicions de Respolis. Cap d'ells ha guanyat les eleccions, però Respolis Sabadell es compromet a seguir i a fer avaluar, amb l'ajuda d'altres entitats convidades a participar-hi, el compliment de les promeses del partit guanyador, durant els quatre anys següents de legislatura municipal.

Les propostes aportades no han hagut de passar els filtres de l'anomenat realisme que domina sovint les perspectives d'orientació dels partits, especialment els grans. En conseqüència hom ha escoltat l'expressió de necessitats reals, i unes propostes de canvi profund que podrien aconseguir-se, tot això aportat pels propis participants i per la contribució de moviments socials.

Una experiència pràctica de democràcia participativa.

La campanya "polítics: compliu o marxeu! " és una iniciativa de Respolis. Els seus objectius són:

- revocar a meitat de mandat els responsables públics que no compleixin amb les seves promeses electorals,
- animar un procés de consultes i debats ciutadans per elaborar llistes de propostes com si fossin programes electorals, i
- demanar als signants que comprometin el seu vot en favor de qualsevol partit que accepti les dues condicions anteriors (propostes i revocació) mitjançant la convocatòria, un cop al poder, d'un referèndum per incorporar aquesta innovació en el sistema electoral.

La campanya s'ha desenvolupat dues vegades, amb motiu de les eleccions parlamentàries a Catalunya (1 de novembre de 2006) i en ocasió de les eleccions municipals a Barcelona i Sabadell (27 de maig de 2007). Les campanyes han desenvolupat de manera total o parcialment en els dos casos, les etapes següents:

1) recollida de propostes entre la ciutadania
2) debats per a la selecció de propostes i confecció de la llista definitiva
3) recollida de signatures
4) crida a les candidatures i invitació als mitjans de comunicació
5) comunicació als adherits del posicionament dels partits, uns dies abans de les eleccions,
6) seguiment, junt amb altres entitats, del compliment de les promeses durant la legislatura resultant de l'elecció

Respolis a les eleccions al Parlament de Catalunya (novembre 2006)

Per preparar les eleccions al Parlament autonòmic català, Respolis va enviar el juny de 2006, per correu electrònic, una convocatòria per participar en l'elaboració d'una llista de propostes. 25 participants responen amb 340 reclamacions, que es classificaran en 11 temes. Durant l'estiu el document pren forma amb l'aportació suplementària de propostes de la societat civil sobre alguns temes poc representats. El setembre es llença una nova convocatòria, per votar les propostes que els participants volguessin retirar del "programa" definitiu. Van participar 35 persones i es van retirar 4 propostes.

Una vegada elaborada la llista definitiva, es va convidar de nou, durant tot el mes d'octubre, a la ciutadania i a la societat civil, a adherir a la campanya, la qual cosa implicava per a tots ells, comprometre's a votar per qualsevol partit que acceptés incorporar les propostes de la llista i el mecanismes de revocació, en el seu programa.

572 persones varen firmar la campanya en total, de les quals 550 abans de les eleccions. Tot el procés es va dur a terme per internet.

Respolis a les eleccions municipals a Sabadell (maig 2007)

Sabadell és una ciutat de tradició industrial de la corona barcelonina. Amb els seus 200000 habitants, és la tercera ciutat més gran de Catalunya.

Per preparar les eleccions municipals, l'equip de Respolis Sabadell reuneix entre febrer i abril de 2007, gràcies a l'aportació de 40 persones convidades al procés, una llista de propostes. A continuació se celebren dues sessions deliberatives, per seleccionar i classificar la llista definitiva que conté 48 propostes classificades en 14 temes.

La recollida de firmes s'inicia tot seguit. Al final de la campanya 160 persones han firmat. Els mitjans de comunicació locals publiquen algunes notícies sobre la campanya.

De mentre, Respolis convida als candidats a participar en un debat en el qual se'ls demana la seva firma o la seva posició respecte a les propostes recollides, així com al compromís de dimitir a meitat de mandat, si aleshores no han complert amb la part d'aquestes propostes i de les seves pròpies promeses corresponent a aquell període. L'exercici consistia a més, a que els propis partits puntuessin el valor relatiu d'aquestes propostes (el valor de cada una en comparació amb les altres). Això permetria més endavant a un jurat ciutadà o "Consell de Verificació de Compromisos", de mesurar el seu grau de compliment, partint de la suma d'aquests valors.

4 candidatures signen, i encara que cap d'elles no guanya les eleccions, Respolis vigilarà el compliment de les promeses del futur govern municipal

Cinc candidats assisteixen a aquest debat i quatre d'ells firmen el document que incloïa les propostes (amb matisos respecte a algunes d'elles) i les condicions de revocació. Probablement, per primera vegada, diversos partits han firmat alhora (partits d'esquerra i dreta, catalanistes i espanyolistes), un compromís de dimissió en cas de no complir amb una llista multitemàtica de propostes.

Dos dies abans de les eleccions (la nit abans de la jornada de reflexió) Respolis Sabadell va comunicar a aquests 160 adherents, per diversos mitjans, el resultat del posicionament dels partits, perquè ells i elles decidissin el seu vot en conseqüència.

Les eleccions són a una sola volta, amb una negociació posterior entre els partits, que permet la formació de coalicions de govern. El partit guanyador a Sabadell, sense majoria absoluta, és el PSC (Partit Socialista de Catalunya). Aquest partit, que d'altra banda, no ha firmat el document de compromisos de Respolis, governarà en minoria.

Mentrestant, Respolis Sabadell prepara ja l'etapa següent: un control sobre els compromisos que el partit guanyador ha enunciat en el seu propi programa electoral. Respolis té la intenció de convidar altres organitzacions interessades, a enviar, durant els pròxims anys, informacions sobre l'estat de les seves reclamacions en relació amb el programa socialista. El treball de Respolis consistirà a recollir, organitzar i redistribuir aquesta informació entre les pròpies organitzacions, vers als mitjans de comunicació i el govern municipal.

La informació recollida servirà per "posar una nota" al govern municipal cada any. El conjunt del procés i la seva difusió, seran una mesura de pressió en favor del compliment de les promeses electorals.

Respolis en les eleccions municipals de Barcelona (maig 2007)

L'altra campanya de Respolis per a les municipals va tenir lloc a Barcelona, i es va caracteritzar per: 1) no disposar d'una llista de propostes pròpia (els signants s'han compromès a votar al partit o partits que accepti dimitir en dos anys si no compleixen exclusivament, les pròpies promeses electorals del partit). 2) demanar als partits que si volen entrar en coalició post-governamental, sols ho fessin si els seus socis acceptaven també la resta de condicions. 3) Demanar que després de la dimissió a la meitat del mandat, es celebri una consulta oficiosa amb caràcter d'eleccions, per crear un nou govern, que duraria fins al final de la legislatura. D'aquesta manera es respectaria el calendari obligatori de les eleccions municipals que tenen lloc simultàniament cada quatre anys a nivell de l'Estat Espanyol.

La campanya barcelonina, amb menys preparació, va ser firmada per 107 persones, però no hi va haver la possibilitat de convidar els partits a un debat i cap no va acceptar les condicions de la campanya.

Respolis organitzarà noves campanyes d'aquest tipus en pròxims comicis, així com altres iniciatives diferents relacionades amb la responsabilitat política o ciutadana.

Propostes que sorgeixen d'una necessitat de canvi profund, però no troben ocasions per donar-se a conèixer

En els dos casos en que s'han elaborat propostes per mitjà d'una consulta ciutadana (eleccions parlamentàries i eleccions a Sabadell), aquesta han servit per a manifestar reclamacions necessàries de canvi profund, algunes històricament defensades pels moviments socials, d'altres, respostes recents des de noves perspectives, però sempre sense resultats. Es per això que aquesta nova forma d'utilitzar el vot i la política en benefici del poble, sens dubte ha de servir per renovar la seva força. Són significativament agosarades, alhora que necessàries (però sense cap desmèrit pel que fa a la resta) entre les que es varen presentar a les eleccions parlamentàries, les demandes sobre drets econòmics, medi ambient, participació i democràcia, i institucions i funció pública. En el cas de Sabadell, ho són les de transport, via pública, sanitat, sostenibilitat i institucions.

Enllaços:

- Campanyes "polítics: compliu o marxeu!"
- Les propostes per a les eleccions parlamentàries
- La campanya de Respolis Sabadell
- Documents de compromís firmat pels candidats
- Seguiment de les promeses durant la legislatura 2007-2011
- Wiki de promeses electorals "lo prometido es deuda" (Estat Espanyol)

Respolis apareix a Catalunya en el context d'una abstenció creixent, sobretot a les darreres eleccions. Tanmateix, malgrat la difusió d'aquest fals problema (el problema no és el nivell d'abstenció sinó les causes que el generen) a causa del caràcter incipient de la iniciativa, no s'ha pogut intervenir prou en aquest debat públic, per conduir-lo cap a les causes socials i democràtiques estructurals que el generen, i cap a les seves possibles alternatives.

D'una altra banda, altres iniciatives en favor de més transparència i responsabilitat política comencen a aparèixer, especialment gràcies a l'ús d'internet. Per exemple, a Espanya, una web col•laboradora en format "wiki" està classificant i ordenant les promeses de tots els candidats a les eleccions municipals, autonòmiques i estatals.

En qualsevol cas, els exercicis de deliberació ciutadana per una banda, i el control sobre el compliment de les promeses, d'un altre, comencen a ser vistos per part dels diferents actors socials, per la seva capacitat de mobilització, de pressió, però també de generació d’opinió (d'escolta) i de diàleg, com a pistes o punts d'arrencada d'un ventall més ampli i divers de solucions per afrontar la crisi de la democràcia representativa i les seves causes polítiques i socials

Manlleu signa un conveni pioner amb l’Associació Lectura Fàcil

(Extret de lamalla.net )

Per Anna Martí

L'Institut de Desenvolupament del barri de l'Erm (IDE) de l'Ajuntament de Manlleu signa avui un conveni amb l'Associació Lectura Fàcil (ALF), per tal de fer més entenedors els documents adreçats a la ciutadania. L'acord, pioner a Catalunya, neix amb la voluntat de millorar l'accés a la informació de la població nouvinguda del barri de l'Erm, inclòs dins la Llei de Barris. Segons la gerent de l'Institut, Betlem Parés, si el projecte funciona, s'implementarà a tota la documentació oficial de la ciutat.

L'Ajuntament de Manlleu va crear l'Institut de Desenvolupament del barri de l'Erm (IDE) per tal de desplegar el Projecte d'intervenció integral del barri de l'Erm, inclòs dins la primera convocatòria de la Llei de Barris de la Generalitat. Aquest barri és el que acull més persones nouvingudes i, per tant, més ciutadans amb dificultats per entendre la llengua catalana. Tot i això, segons ha comentat la gerent de l'IDE, Betlem Parés, el conveni es signa per "facilitar la lectura a tothom" i fer que la ciutadania "s'interessi" pels documents oficials.

Segons Betlem Parés, la proposta de signar l'acord amb l'Associació Lectura Fàcil (ALF) va sorgir quan, des de l'Ajuntament, es van adonar que els documents publicats eren massa tècnics i que, per això, la participació ciutadana no era fluïda. El conveni doncs, unirà tres factors: els continguts emesos des de l'Ajuntament; una redacció senzilla, per part de l'ALF; i un disseny atractiu que faciliti la lectura, que realitzarà l'empresa Eumo Gràfic.

L'Associació Lectura Fàcil (ALF) és una entitat sense ànim de lucre que neix amb la voluntat d'impulsar l'elaboració, edició i difusió de materials adreçats a sectors de la població amb dificultats lectores. A més, també es preocupa per reconstruir els textos elaborats per les administracions, destinats al públic en general, per tal que siguin entenedors per tota la ciutadania.

D'altra banda, Eumo Gràfic és un estudi de disseny vinculat a la Universitat de Vic, que ofereix serveis a les institucions en l'àmbit del disseny gràfic i de la comunicació. És en aquests àmbits que ha col·laborat amb l'IDE des de l'inici del Projecte d'intervenció integral del barri de l'Erm.

L'Ajuntament de Manlleu és el primer que aposta per un conveni d'aquestes característiques. En principi, el conveni només afectarà l'IDE, però si té l'acollida que es preveu entre la població, s'inclourà a totes les àrees de l'ajuntament, arribant així a tota la documentació emesa. Segons la gerent de l'IDE, Betlem Parés: "L'alegria és mútua, ja que des del consistori ens interessa molt el projecte, i a l'Associació Lectura Fàcil els obre una porta en l'àmbit de l'Administració pública".

A partir de l'octubre, l'Ajuntament de Manlleu proporcionarà cursos de formació interna per als responsables de l'IDE, per tal que rebin assessorament sobre noves formes de redacció i disseny. Així, s'intentarà assolir l'objectiu del conveni d'avui: facilitar la comprensió dels documents interns i aconseguir més participació ciutadana.

Si aquesta proposta dóna bons fruits, segons Betlem Parés, s'ampliarà a l'àrea de recursos humans i a l'àrea de participació ciutadana, fins arribar a canviar el llenguatge i la forma de tots els documents emesos per l'Ajuntament.